El dia que us vaig veure guillem de cabestany
Pel que fa a l’estructura del contingut del poema, es divideix en tres parts argumentals. La primera es tracta d’una breu introducció que comprèn tota la primera cobla. Si ens fixem en els dos primers versos “Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense ufana”, veiem que l’autor ens fa pensar que el que llegirem és una cançó, un text senzill i pla, de gènere amorós... Però realment no serà així, és a dir que Guillem de Berguedà el que fa és introduir-nos el to burlesc que estarà present a tota la composició. En el següent vers “faré de Mon Marquès,” l’autor ens fa creure que existeix una relació de vassallatge entre ell i el marquès que realment no hi és, ja que ni tan sols és marquès el protagonista; però ens fa pensar que ell el respecta. Malgrat això, en els versos posteriors descobrim que això no és així, i ens desvetlla l’objectiu real del poema: atacar Ponç de Mataplana. Ho veiem en: “traïdor de Mataplana, tan farcit d’engany i obès.” on a més trobem un paral·lelisme semàntic que constata que els defectes morals del marquès es reflecteixen en el cos, és obès de tan farcit d’engany. A continuació, apareix el refrany: “Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d’engany farcit i obès!”. Aquest s’anirà repetint al final de cada cobla, reflecteix la mateixa idea que els últims versos. Fins aquí, la introducció al poema, de la qual cal destacar l’hipèrbaton que constitueix en ella mateixa, ja que apareix primer el complement directe de l’oració i després el verb.
La segona part argumental del poema comprèn la segona i la tercera cobla. En aquestes Guillem de Berguedà fa una prosopografia del marquès. És a dir, descriu el seu aspecte físic, fent ús de la ironia, tota mena d’injúries i calumnies per tal de ridiculitzar-lo. “Benhagen, Marquès, les pedres de Melgur, prop de Someiras, on perdéreu de dents, tres; no en sofriren les primeres i no s’hi coneix pas res.” El que veiem en aquesta segona estrofa és que l’autor ridiculitzar Ponç de Mataplana, dient-li que prop de Someiras en caure del cavall (gran insult per a un cavaller com Ponç) havia perdut tres dents als donar-se de front contra unes pedres, a les quals, encara per burlar-se’n més, Guillem de Berguedà afegeix que no els va quedar cap marca, mentre que al marquès ara li falten tres dents. A la tercera estrofa l’autor critica de forma burlesca i satírica el braç del marquès del qual diu que no li val per res, ja que com que no el pot estirar, el porta sempre doblegat. Però encara no en té prou l’autor que a més a més li dóna un “consell” per provar de posar remei al seu braç. I ho diu així: “El braç no us val una figa, sembla un cabiró de biga i el porteu molt mal estès; caldrien fregues d’ortiga que el nervi us deixessin tes.
Fins aquí la prosopografia del marquès, i a continuació, a la tercera part argumental, Guillem de Berguedà realitza una etopeia del marquès. És a dir, al llarg de la quarta i la quinta cobla, farà una crítica als trets morals del protagonista. En aquesta última part l’autor és més contundent i arriba a la injúria més gran, tatxant de sodomita a Ponç de Mataplana. Com veiem a: “Marquès, qui de vós es fia no te amor ni companyia; ull viu si vol sortir il·lès: que vagi amb vós a ple dia, de nit no li és permès.”. A més a més de dir que no se’n pot refiar ningú del marquès, prevé al lector de tractar amb ell i sobretot d’anar a soles amb ell a la nit. “És ben foll qui amb vós es vana de sestar de bona gana sense calçó cordovès; no és de fill de cristiana un costum tan poc cortès.” És en aquesta última cobla on l’autor és més contundent, comença igualant al traïdor i a l’innocent i segueix prevenint al lector de dormir amb el marquès amb calçó cordovès (calçó de cuir molt resistent) per evitar la violació. És en aquest moment quan Guillem de Berguedà arriba a la injúria més gran, acusant Ponç de Mataplana de violador i homosexual, en definitiva de sodomita. Finalment en els dos últims versos rebaixa el to i l’expressió irònica després de les enormes calúmnies al marquès. El poema finalitza amb el refrany: “Ah, Marquès, Marquès, Marquès, tan d’engany farcit i obès!”.
En síntesi, aquest sirventès de Guillem de Berguedà és un exemple d’obra trobadoresca de trobar lleu, de temàtica no amorosa, concretament d’atac personal. D’atac personal a Ponç de Mataplana, a qui tant d’odi tenia l’autor. Odi que quedà manifest a la prosopografia i l’etopeia que fa d’aquest. Més ben dit, a la caricatura que fa d’aquest. Cançoneta lleu i plana és per tant un poema injuriós i calumniós format per cinc cobles, amb versos quintets i heptasíl·labs i amb refrany, de rima consonant on se li nega qualsevol qualitat cavalleresca, física i moral al marquès. En si mateix el sirventès és una antítesi de les qualitats de cavalleria: l’honor, la lleialtat, la fe, la moralitat, la valentia i la cortesia.