Diccionari de termes platònics fonamentals

Conceptes fonamentals de la filosofia platònica

Al·legoria: Conjunt d'elements descriptius o narratius que corresponen a diversos detalls d'una idea que es pretén explicar [p. ex.: l'al·legoria de la caverna explica el tema de l'ascensió envers el coneixement; el carro alat és una al·legoria de la divisió tripartida de l'ànima...].

Ànima: «Ànima» significa per a qualsevol grec, i també per a Plató, el principi vital que anima el cos. Així, tot animal té ànima, i també els astres o els déus. L'ànima humana té de particular el fet de ser intel·ligent i per això pot copsar les idees. A La República, ànima i intel·ligència són sinònims.

Bé: Designa una mena de superidea, una idea que té preeminència sobre totes les altres i que és la font de l'existència de totes les idees. El Bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen. És un sinònim de Déu, del Déu que fa existir totes les coses i il·lumina l'ànima en el coneixement del que és la veritat.

Ciutat (polis): De la paraula polis deriven politikè (política), politeia (constitució) i politès (ciutadà). La polis és el quadre de la vida política, raó per la qual sovint es tradueix per Estat. Però, de fet, una polis és com una comarca catalana: una petita capital i camps al seu voltant. Plató considera que, després de la mort de Sòcrates, la ciutat és injusta i, per resoldre la crisi de la polis, escriu La República, que sovint anomena Kallípolis (literalment: «la ciutat bella»).

Comunisme: Plató considera que la propietat privada torna injustos i egoistes els ciutadans i per això a La República proposa una propietat comunitària. Els infants són presos a les seves mares i educats per l'Estat segons el seu tipus d'ànima. El comunisme de Plató té poc a veure amb el comunisme marxista, perquè la ciutat platònica no és igualitària sinó classista (magistrats, soldats, obrers) i aristocràtica. A més, per a Marx el treball era l'única font del valor i els treballadors eren la classe superior, revolucionària, mentre que per a Plató el més important era l'aristocràcia i la labor dels nobles (la filosofia dels magistrats, la guerra dels soldats o defensors), mentre que menyspreava el treball manual o físic [vegeu Popper per a la crítica al comunisme de Plató].

Coneixement raonable: vegeu dianoia.

Coneixement intel·ligible: vegeu intel·ligència.

Coneixement sensible: vegeu sensació.

Creença (pistis): La facultat que té l'ànima de percebre les realitats sensibles en elles mateixes (i no d'imaginar-se-les) i de creure que aquestes realitats constitueixen el que hi ha. La creença forma, amb la imaginació, una opinió. Per oposició a l'opinió, la ciència consisteix a captar altres tipus d'ésser diferents dels que es revelen a través dels sentits: les realitats concebudes tan sols per la intel·ligència.

Esdevenir: Tot allò que passa en el temps (arribar a ser, fer-se, tornar-se, convertir-se en...). El que succeeix i desapareix, neix, es desenvolupa i després mor: les realitats materials i vivents, des de la matèria corruptible a l'home mortal. Hi ha éssers que esdevenen i éssers que són eterns (que són en si mateixos). Entre els éssers eterns, segons Plató, hi ha els déus de la mitologia, els astres —fets d'una matèria incorruptible i considerats déus— i, sobretot, les idees. Les idees de Bé o de Justícia són eternes i d'essència divina.

Dialèctica: En Sòcrates significa estrictament diàleg orientat a la recerca de la veritat. En Plató, la dialèctica és, a més del diàleg, el procés de purificació de l'ànima fins a arribar a la idea de Bé. A còpia de preguntes i respostes ben ordenades, l'ànima aprèn a distingir la veritat de l'aparença, i adquireix la ciència dialèctica de les idees (la ciència del món intel·ligible). Però per tal que la dialèctica no sigui una simple xerrameca, un poti-poti d'idees, és indispensable, abans d'estudiar la dialèctica, conèixer les matemàtiques, escola de rigor i d'atenció als signes.

Dianoia: Coneixement raonant o coneixement discursiu. Activitat de la intel·ligència que s'adreça a la ciència, tal com es posa en pràctica en les matemàtiques, per oposició a l'observació contemplativa de les idees.

Guardians: També anomenats «soldats» o «defensors», són els homes d'argent i han de defensar la ciutat. La seva vida és del tot comunitària.

Intel·ligència: vegeu Noesi.

Veritat: La veritat són les idees. Veritat vol dir la realitat pura i absoluta, i això només ho poden ser les idees, realitats intel·ligibles més reals i vertaderes que la sensibilitat.

Altres termes i conceptes metafísics

Déu: La noció de déu que tenien els grecs és molt diferent de la que tenim actualment, després de la influència del cristianisme.

Erística: Art de la disputa o de la controvèrsia. Estudia com millorar els raonaments en un debat. Sòcrates i Plató insisteixen (contra els sofistes) que la dialèctica no és erística perquè es busca la veritat, no pas ser més hàbil en l'opinió.

Escatologia: Teoria de la finalitat i el sentit darrer de la vida humana i del que ha de seguir després de la vida terrestre. Plató creu que després de la mort les ànimes seran jutjades segons el nivell de purificació que hagin assolit i que hi haurà reencarnació.

Ésser, essència: Són dos mots gairebé sinònims. Essència ve del verb llatí esse, que significa ésser. L'ésser s'oposa a l'esdevenir com l'estabilitat, el permanent i l'eternitat s'oposen a la inestabilitat, a l'efímer i al temps. Les idees (com el Bé o la Justícia) són ésser en si, permanents, immutables, eternes, perfectes: són essències o, per dir-ho d'una altra manera, són allò que és, l'autèntica realitat de l'ésser.

Eugenisme: Teoria segons la qual és possible millorar la raça. Plató creu que és possible millorar la ciutat casant entre ells els millors elements de les classes superiors. Aquests matrimonis tindran, tanmateix, l'aparença de ser un producte de la sort, tot i que els hagin preparat secretament els magistrats.

Idees: En grec, la paraula eidos significa també forma, aspecte, figura original... Per això diem que les idees són formes pures. Si la justícia veritable o la veritable bellesa no fossin realitats concretes, resultaria impossible que l'home visqués segons la justícia o que fos sensible al Bé.

Imaginació: La facultat que té l'ànima per representar imatges. Correspon al grau més baix de coneixement segons Plató. No tan sols no em fa conèixer les realitats intel·ligibles, sinó que es queda en la pura imatge. És del tot insuficient: com si només conegués els objectes a través del seu reflex en un mirall o com si només conegués una imatge per veure-la reflectida en l'aigua d'una font. Per això el pintor o l'escultor, quan volen reflectir una idea, en queden del tot lluny.

Matemàtiques: Les matemàtiques van néixer a Grècia perquè, tot i que els grecs les van aprendre a Egipte i a Babilònia, ells van ser els primers a prescindir de tota la màgia i la religió que altres pobles hi barrejaven i van estudiar-les prescindint del seu sentit utilitari; conreaven l'estudi dels nombres i de les figures planes o en l'espai per elles mateixes.

Metempsícosi: Teoria òrfica i pitagòrica segons la qual l'ànima es reencarna successivament en diversos cossos, reencarnacions considerades com a etapes d'una purificació lenta i progressiva de l'ànima. En Plató, aquesta teoria està vinculada a la teoria del record o de la reminiscència (anàmnesi). L'ànima recorda les idees perquè ha viscut amb elles en el món intel·ligible. És molt difícil dir si Plató havia adoptat literalment la teoria pitagòrica.

Noesi (intel·ligència): El coneixement superior, la contemplació de les idees pures i perfectes és la noesi. Però no és un coneixement passiu, sinó que demana un llarg camí i un esforç de coneixement continuat i rigorós. La intel·ligència en acció en les matemàtiques prepara per a la visió de les realitats intel·ligibles, però la matemàtica i la geometria encara impliquen algun testimoni dels sentits; per això cal fer un pas més fins a la noesi, que és el final del procés de purificació de l'ànima.

Opinió (doxa): El que es revela d'un judici o d'una afirmació sobre la realitat quan no tenim un veritable coneixement sobre ella mateixa. Sense ser pura ignorància de la realitat, és tan sols un inici de coneixement que té la pretensió d'aparèixer com un coneixement cert.

Filosofia: Amor a la saviesa. Per als grecs, saviesa vol dir també coneixement científic; per això els primers filòsofs (presocràtics) eren també físics. La paraula filosofia no significa mai en Plató un «sistema de coneixements ordenats». Plató evoluciona al llarg dels diferents períodes. En Plató, filosofia és sinònim de dialèctica; només el diàleg i l'esforç de perfeccionar l'ànima aprenent dels qui saben (de Sòcrates) permet assolir el món de les idees.

Ciència: És el contrari de l'opinió. La ciència té per objecte la veritat. Cal no confondre-la mai amb la techné. La ciència és el coneixement propi de l'intel·ligible.

Epistemologia i mètode

Reminiscència: Significa «record». Conèixer és tenir la reminiscència de les idees que ja estan a dins nostre. Per a Plató (com per a Sòcrates), si l'home desitja la veritat és perquè, en certa manera, confusa, ambigua, ja la porta amb ell i l'havia conegut en una vida anterior. Conèixer és reconèixer el que ja sabíem. Aquesta teoria del record o de la reminiscència és l'antecedent de la teoria de les idees innates de Descartes i, en certa manera, de les categories a priori de Kant.

Sensació: Aquesta paraula designa el testimoni passiu que l'ànima rep a través dels sentits; la sensació és contradictòria, per això l'ànima no pot viure en la sensació i ha de progressar envers el raonament i envers el coneixement de la veritat intel·ligible que es troba només com a suggerida en la representació sensible.

Tècnica: La paraula es pot traduir per tècnica, art, ofici... Tot el que pertany al nivell tècnic és purament sensible i, per tant, Plató ho menysté. La diferència és que la tècnica és pràctica mentre que la ciència i la filosofia són activitats contemplatives, sense aplicació utilitària, pur treball de l'esperit i, per tant, superior.