La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930): context, etapes i política

Composició 2006. Dictadura de Primo de Rivera

Després de la crisi de 1917, el règim de la Restauració entra en una progressiva descomposició i desgast. S'intenta tornar al sistema de torns, però cap govern aconsegueix un any de vida i cap partit dinàstic reuneix la majoria parlamentària necessària per governar, malgrat recórrer al frau electoral. Constantment es prenen mesures d'excepció, com la clausura del Parlament. Es formen governs de concentració, que també fracassen per les diferències entre els coaligats.

En aquest context, l'exèrcit va prenent protagonisme: reprimeix els episodis revolucionaris i es presenta com una solució de força capaç de salvar la monarquia. A això cal sumar el problema del Marroc amb el Desastre d'Annual, en el qual moren més de 10.000 soldats, per la qual cosa s'obre al Parlament una comissió d'investigació per depurar responsabilitats, que segons els socialistas incloïa el mateix rei (Expedient Picasso).

Davant l'acumulació de problemes, el règim només tenia dues possibilitats per sobreviure: democratitzar-se o imposar un «cirurgià de ferro» per posar remei als mals d'Espanya. Així, el 1923 té lloc el cop d'estat de Primo de Rivera, iniciat a Barcelona i acceptat pel rei. Primo es va justificar amb l'argument que el règim constitucional estava bloquejat i desprestigiat i que hi havia perill de revolució social.

El seu manifest inaugural, que veiem al Doc. 1, tenia pretensions «regeneracionistes»: netejar el país de caciquisme, «alliberar-lo dels professionals de la política», acabar amb el desordre social i les amenaces a la unitat nacional. Es presenta amb «caràcter provisional», com es veu al document.

Primera etapa: el Directori Militar (1923-1925)

S'anomena Directori Militar perquè els membres del govern eren tots militars. Entre les seves mesures destaquen:

• La suspensió de la Constitució de 1876, posant fi a la monarquia constitucional.
• La destitució de les autoritats vigents, substituïdes per altres addictes al règim.
• La supressió dels partits polítics no es va produir, però van perdre la seva capacitat d'influència en els afers públics.
• L'elaboració de nous estatuts municipal i provincial, que augmentaven la democratització i les competències d'aquestes institucions. Però, a la pràctica, el govern va controlar la vida municipal designant tant els regidors com els diputats provincials. Així, la regeneració prometuda va quedar en una gran farsa perquè es van suspendre tots els mecanismes electorals.
• L'establiment d'un nacionalisme d'Estat de caràcter unitari: es va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya, es van restringir l'ús de les llengües pròpies i els símbols d'identitat. Això explica la progressiva separació dels nacionalismes perifèrics, malgrat el suport inicial dels catalanistes.
• El restabliment de l'ordre públic, intentant controlar el moviment obrer, per a la qual cosa va decretar l'estat de guerra i va restringir les llibertats públiques.
• La fi de la guerra del Marroc, gràcies a la col·laboració amb França: el desembarcament d'Alhucemas va ser un èxit i va permetre conquerir el Rif. Això va prestigiar l'exèrcit i va donar popularitat al dictador.
• La creació de la Unión Patriótica, el partit únic del nou règim, amb la finalitat de donar suport i propaganda a la dictadura.

Segona etapa: el Directori Civil (1925-1929)

El 1925, després dels èxits al Marroc, Primo decideix afiançar-se en el poder, posar fi a la dictadura militar i formar un Directori compost majoritàriament per civils. Aquesta proposta, que formula al rei com veiem al Doc. 2, compta amb el suport del monarca, i així s'inicia la segona etapa de la dictadura, anomenada Directori Civil (1925-1929).

Per institucionalitzar el règim (donar-li un caràcter legítim) es crea l'Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu, formada per representants de les diferents corporacions de l'Estat (ajuntaments, diputacions) i dels sectors econòmics, amb un caràcter merament consultiu. També s'estableix una Organització Corporativa del Treball, per regular les relacions entre obrers i patrons a través dels comitès paritaris, formats per igual nombre de patrons i obrers i presidits per un membre del govern (adeu als sindicats de classe).

Pel que fa a la política econòmica, la dictadura es va beneficiar de la bona conjuntura econòmica internacional dels anys vint. L'Estat va tenir un protagonisme notable, amb un fort intervencionisme, defensat per Calvo Sotelo al Doc. 3:

• Un fort proteccionisme aranzelari per impedir o dificultar les importacions i beneficiar la producció nacional.
• Control del mercat interior i dels preus.
• Foment de la indústria nacional amb subvencions de l'Estat a les empreses que no podien competir amb l'exterior (ferroviàries, mineres i navilieres).
• Formació de monopolis per garantir la prestació de determinats serveis: Companyia Telefònica, CAMPSA i IBERIA.
• Foment d'obres públiques: carreteres, ferrocarrils i plans hidroelèctrics.

Amb aquestes mesures va augmentar la producció nacional en diversos sectors, com es reflecteix al quadre del Doc. 4. Però també va augmentar el dèficit públic, encara que a curt termini els seus resultats van ser brillants.

L'oposició i la caiguda de la dictadura

L'intent del règim de perpetuar-se va fer que les crítiques fossin cada vegada majors. L'oposició a la dictadura procedia de diversos àmbits:

• Els republicans, que van formar l'Alianza Republicana, unint les diverses faccions del moviment d'oposició.
• Els antics partits del torn, que volien tornar al règim constitucional.
• Els anarquistes, que organitzaven atemptats frustrats contra el rei.
• Els nacionalismes perifèrics, sobretot el catalanisme, a causa de la persecució dels seus símbols i llengües.
• Els estudiants, que protestaven pels projectes del govern de afavorir les universitats privades.

Al Doc. 5 veiem el balanç negatiu que en fa Ángel Osorio. Davant aquestes dificultats, i volent comprovar si seguia comptant amb el suport de l'exèrcit, el gener de 1930 Primo va preguntar als caps militars si comptava amb la seva confiança. Les respostes van ser ambigües i mancades d'entusiasme. Alfons XIII, temerós que el desprestigi creixent de la dictadura afectés la imatge pública de la monarquia, li retira la confiança al dictador, que dimiteix.

El final: el Pacte de Sant Sebastià (1930)

Després de la dimissió de Primo, el rei intenta tornar al sistema de la Restauració, però la idea d'una Espanya republicana tenia cada vegada més partidaris. L'agost de 1930 un nombre important de personalitats polítiques (republicans, socialistes, nacionalistes) es reuneixen a Sant Sebastià i estableixen el denominat Pacte de Sant Sebastià, pel qual es comprometen a derrocar la monarquia i establir una república parlamentària, i formen un Comitè revolucionari que seria el govern provisional a l'inici de la nova república.