Diversitat funcional: repensant la relació entre normalitat i diferència
La mirada biomèdica i l'estigmatització de la diferència
En una ciutat a les fosques, qui serien els més adaptats? M'agrada pensar que tot plegat és un joc de circumstàncies i paraules, que tot ha anat canviant i, per tant, tot pot canviar. El camí és llarg i cal, en primer lloc, intentar entendre la situació actual de moltes injustícies que actualment es segueixen patint, com les persones recollides en la categoria de “diversitat funcional”. On és el límit d'aquest terme i qui el posa?
Jordi Planella (2011) ens mostra la classificació de les considerades anomalies en l'ésser humà: la biomèdica. Aquesta classificació no és, en principi, nociva; té la intenció de classificar i entendre per curar: etiologia, patologia, manifestació i cura (Planella, 2011). Es tracta d'un recull de malalties que s'analitzen amb l'objectiu de curar; així doncs, es defineix la diversitat funcional com quelcom a eradicar. Aquesta mirada/model ha marcat i segueix molt present en la nostra societat. En aquest pas del laboratori al carrer, s'han transformat les classificacions en etiquetes que han estigmatitzat les persones designades per aquesta classificació. La discapacitat es defineix, entre altres, com un problema personal; per tant, s'individualitza la responsabilitat i, per tant, la solució. La diferència es recull com a malaltia i pren un contingut simbòlic negatiu per a la societat, que es desvincula del problema i la solució. Genera tal influència que repercuteix en com ens relacionem, ens expressem i sentim vers la discapacitat. Així doncs, en aquest procés, qui reprodueix aquesta classificació al carrer és la pròpia societat i crea l'imaginari simbòlic al seu voltant. Planella, J. (2007), citat a Allué, M. (2012), “el cuerpo del monstruo es un cuerpo cultural porque no puede existir por sí mismo, únicamente puede ser entendido a través de la relaciones culturales en las que participa”. Per tant, la societat crea el monstre, l'exclou i se'n desentén, sense tenir en compte que es tracta de persones, probablement perquè aquesta dimensió ha deixat d'estar en primer pla. Es crea un vocabulari i uns continguts al voltant de la diferència que la creen i sentencien en l'imaginari: “Mamá, yo no sabía que María, la niña que se sienta a mi lado, era negra” (Allué, M., 2012).
La relació entre la "normalitat" i la "diferència"
Definida la diferència, com s'estableix la relació entre la “normalitat” i la “diferència”?
“El ser ambiguo, liminal, distinto a la mayoría nos fascina, por tanto es escrutado minuciosamente a fin de establecer qué papel tiene en la sociedad, cómo hay que relacionarse y qué distancias hay que establecer con él, puesto que es diferente”. (Allué, M., 2012)