Donació d'òrgans: Tipus, llei i exemples
Tipus de donants d'òrgans
Donant en mort cerebral
El donant ha de ser una persona en situació de mort cerebral o mort encefàlica, és a dir, una persona que ha mort perquè el seu cervell ha deixat de funcionar, però els batecs del seu cor es mantenen de forma artificial perquè els òrgans que seran trasplantats estiguin en perfectes condicions. A més, el donant ha d'haver expressat en vida als seus familiars que vol ser donant una vegada mort per a millorar o salvar la vida d'altres persones.
Donant viu
En alguns tipus de trasplantaments, el donant pot ser una persona viva. Això ocorre en els casos en què es requereix un teixit renovable, com la pell o la medul·la òssia; una part d'un òrgan que té capacitat de regeneració, com el fetge; o un òrgan no imprescindible, com el ronyó, ja que una persona pot viure amb un sol ronyó.
La llei espanyola de donació i trasplantaments
La llei que regula la donació i els trasplantaments a Espanya va ser promulgada el 1979. Encara que aquesta llei ha sigut renovada en múltiples ocasions, el nucli del seu esperit continua vigent i estableix com a punts fonamentals:
- L'establiment de la denominada mort encefàlica com a definició científica, legal i ètica del concepte de mort de l'individu.
- El respecte a la voluntat del mort pel que fa a donar els seus òrgans o no.
- La necessitat que el diagnòstic de mort el faci un equip de metges independent del trasplantament.
- El caràcter altruista de la donació i la no comercialització dels òrgans.
- La garantia d'anonimat del donant.
- L'aplicació de criteris mèdics per a la distribució dels òrgans disponibles entre els malalts que n'esperen un.
Risc de rebuig en trasplantaments
No hi ha risc de rebuig en autotrasplantaments i isotrasplantaments perquè tant en un com en l'altre el receptor i el donant són idèntics genèticament.
Exemples de trasplantaments
Segons la relació que hi hagi entre el receptor i el donant, els trasplantaments es denominen:
- Autotrasplantament o autoempelt: donant i receptor són el mateix individu. S'utilitza en cas de teixits o porcions d'òrgans, com pell, os, vasos sanguinis o medul·la òssia. No hi ha rebuig.
- Isotrasplantament: donant i receptor són bessons idèntics genèticament. No es produeix rebuig.
- Xenotrasplantament: donant i receptor són d'espècies diferents. Un exemple d'això és la utilització de vàlvules cardíaques de porc en humans. Hi ha risc de rebuig.
- Al·lotrasplantament: donant i receptor són individus de la mateixa espècie, però no són genèticament idèntics. Aquest és el tipus de trasplantament més comú. Hi ha risc de rebuig.
Pacients trasplantats i fàrmacs immunosupressors
Els fàrmacs immunosupressors s'utilitzen per a evitar o minimitzar el rebuig, ja que redueixen de manera dràstica la capacitat de resposta del sistema immunitari. El problema és que deixen l'organisme exposat a les més diverses infeccions. Aquests fàrmacs, que a mitjà i a llarg termini són tòxics per a la persona que els pren, s'han de subministrar durant tota la vida del pacient.
Avantatges de la selecció natural d'embrions
Gairebé un 70% dels zigots i embrions primerencs són eliminats de manera natural abans de la seva implantació en l'endometri. Aquesta aparent baixa eficiència del procés reproductor es deu al fet que, com que la gestació és un procés molt costós, l'evolució ha seleccionat aquells mecanismes que asseguren, en la mesura que sigui possible, que solament els embrions més aptes arribin al final de la gestació. Així, els nounats tindran el màxim de possibilitats de créixer, desenvolupar-se i arribar a la vida adulta. És un avantatge perquè així els que arriben ho fan en condicions òptimes.