Dualisme Cartesià: Raó vs. Naturalesa i Superació de l'Error
El Dualisme Cartesià: Raó vs. Naturalesa
La Raó i la Distinció Substancial
La raó sosté que, en virtut del principi d'evidència, si una realitat la penso clara i distintament de forma diferent a una altra realitat, aquestes dues realitats són coses distintes i tenen una existència independent. Això és el que succeeix quan tracto el problema de la relació entre ànima i cos:
- A la primera (l'ànima) la penso com a substància pensant.
- A la segona (el cos) la penso com a substància extensa.
Pensament i extensió són dos conceptes que els penso clarament com a distints. Per tant, ànima i cos són dues realitats distintes i independents. Això implica que totes dues poden existir l'una sense l'altra: l'ànima pot existir sense el cos.
La Naturalesa i la Unitat Inseparable
La naturalesa, en canvi, confiant en les sensacions que li arriben, afirma que l'ànima no es percep com un pilot que governa un navili (és a dir, com dues coses amb funcions diferents que poden existir separadament), sinó com dues coses unides, barrejades, com si formessin una sola cosa inseparable.
Comparació de Coneixements
En el Resum, Descartes assenyala que el que diu el text 1 (la raó) és un dels coneixements més certs i evidents, mentre que el que diu el text 2 (la naturalesa) és un coneixement mancat de la fermesa i evidència de l'anterior.
Les Causes de l'Error
Malgrat que aquesta disposició natural a creure està recolzada per la divinitat, és una forma no infalible de conèixer. Hi ha fonamentalment dues raons que expliquen la manca de fiabilitat de la “naturalesa” com a fonament de coneixement absolut:
1. La Finitud Humana
La limitació inherent a la condició humana.
2. La Naturalesa Dual de l'Ésser Humà
La tensió entre les facultats de la raó i les sensacions.
Amb tot, és a través de la consciència de les limitacions com els éssers humans podem potenciar i corregir alhora les facultats cognitives amb les que la divinitat ens ha dotat.
La Superació dels Errors
Descartes, al final de la Meditació, distingeix dos tipus de factors que poden contribuir a la desconfiança en les nostres capacitats cognitives empíriques:
Limitacions Cognitives Empíriques
Les naturals limitacions del nostre aparell cognitiu.
Dubtes Hiperbòlics
Aquests últims poden ser rebutjats per ridículs. Els altres s'han de tenir en compte per tal de corregir-los.
La participació conjunta dels sentits, la memòria i l'enteniment es fa imprescindible per fer front als errors que de vegades el coneixement empíric ens presenta.