El Dualisme de Descartes: Ànima (Res Cogitans) i Cos (Res Extensa)
Definicions Clau en el Pensament Cartesià
- Omnipotència: Capacitat de poder fer qualsevol cosa que es vulgui.
- No és extensa: Característica d'allò que no ocupa un espai físic.
El Dualisme Cartesià: Ànima i Cos
La idea principal d'aquest text és que Descartes pot afirmar que estem formats per una substància pensant (res cogitans) que pot existir independentment del nostre cos (res extensa), encara que tots dos estiguin estretament relacionats durant la vida.
Com està demostrat a les Meditacions metafísiques, la res cogitans existeix i la res extensa també. En el cas dels humans, la res cogitans és el nostre pensament o, com l'anomena Descartes, l'ànima, i la res extensa és el cos, l'espai que ocupem. L'existència de totes dues es confirma perquè són idees evidents, és a dir, clares i distintes, captades per la intuïció. Si Descartes va poder demostrar primer l'existència de la substància pensant sense relacionar-la amb l'existència del cos, vol dir que la substància pensant pot existir sense necessitat de tenir relació amb cap substància extensa.
La Prova de l'Existència Independent
Descartes pot afirmar la independència de l'ànima i el cos perquè cadascuna es demostra per separat. A la primera meditació, demostra l'existència de la res cogitans com a primera veritat cartesiana. A través de la deducció, arriba a la conclusió «Penso, per tant existeixo», que significa que, com que pensa, ha d'existir per poder pensar. Per tant, conclou que existeix, com a mínim, una substància pensant en la realitat, que és la nostra ànima. Com que no extreu aquesta idea de cap mena d'experiència, sinó de la pura intuïció racional, es tracta d'una idea evident i, per tant, veritable.
L'existència de la res extensa, és a dir, el cos i el món material, es demostra a la sisena meditació. S'hi arriba a partir de l'existència de Déu, argumentant que un Déu perfecte i bo no pot permetre que ens enganyem en creure que la substància extensa que percebem amb els sentits no és veritat. Per tant, si l'existència de la res extensa es demostra sense recórrer a la res cogitans, i viceversa, es confirma que poden existir per separat.
Característiques i Unió de les Substàncies
L'ànima és distinta del cos perquè tenen característiques veritablement diferents:
- La substància pensant es dedica a pensar, jutjar, valorar, etc. No està subjecta al determinisme ni al mecanicisme, gaudeix de llibertat.
- La substància extensa és l'extensió, el fet d'ocupar un espai i tenir una forma determinada. Està subjecta a les lleis de la natura i es comporta de manera determinista i mecànica, com una màquina.
Per tant, la meva ment pot existir sense que existeixi el meu cos. Tenen independència l'una de l'altre, però s'uneixen de manera accidental a través de la glàndula pineal mentre estem vius. Aquesta separació és, a més, un argument per afirmar la immortalitat de l'ànima: un cop la unió es desfà perquè el cos mor, l'ànima, la substància pensant, seguirà existint.
El Mètode de Descartes enfront de l'Escepticisme
Per molt que semblés que no podria acabar coneixent res amb certesa, Descartes demostra no ser escèptic un cop arriba a la primera veritat cartesiana. L'escepticisme sosté que no ens podem refiar de cap conclusió, ni de les que provenen dels sentits ni de les que provenen de la raó.
El Dubte Metòdic com a Camí cap a la Certesa
Descartes comença dubtant de tot: dels sentits, de la raó (pels errors en les matemàtiques), de la seva pròpia existència (diferència entre somni i vigília) i de la realitat quotidiana. Tot i que inicialment sembla escèptic, a la segona meditació es veu com, a través de la deducció, arriba a una conclusió veritable de la qual no pot dubtar. El seu procés és el següent:
- Dubto de tot: Comença amb l'afirmació «jo dubto».
- Penso, per tant existeixo: D'aquí dedueix que «si dubto, penso» i, per tant, «si penso, llavors existeixo» com a substància pensant.
- Existència de Déu: A la tercera meditació, dedueix l'existència de Déu, ja que el concepte d'infinit que té a la ment només pot provenir d'un ésser infinit.
- Existència del món material: Finalment, si Déu existeix i és bo, no pot permetre que ens enganyem en percebre la matèria. Per tant, el món material també ha de ser real.
Descartes afirma que si emprem correctament la raó i el mètode, podem conèixer la realitat amb certesa.
La Postura Escèptica: La Suspensió del Judici
En canvi, els escèptics, com el fundador de la seva escola, Pirró d'Elide, neguen la possibilitat d'assolir veritats absolutes. Pensen que els humans només coneixem les aparences, però mai arribarem a la veritat absoluta. Creuen que mai podem estar del tot segurs dels nostres coneixements, ja que sempre hi ha arguments a favor i en contra de qualsevol opinió. Per tant, consideren que el millor que podem fer és evitar posicions extremes i practicar l'epokhé, és a dir, la suspensió del judici.