El Dualisme Platònic: Epistemologia i Antropologia
El Dualisme Epistemològic de Plató
Si els sofistes, amb el seu relativisme, havien reduït tota pretensió de coneixement a simple opinió, Plató, d’una manera molt semblant al Parmènides de les dues vies de saber (via de la veritat = via intel·lectual de l’ésser, i via de l’opinió = via sensorial de les aparences), reivindica la distinció entre coneixement i opinió.
El Coneixement (Epistéme)
- És el nivell superior de saber.
- Els seus objectes són les realitats intel·ligibles (idees i objectes matemàtics).
- És un tipus de saber clar, objectiu i universal.
- Resulta de l’activitat de l’ànima, no del cos, en la mesura que està referit a allò intel·ligible.
- El coneixement és sempre vertader.
- A més, pot subdividir-se en:
- Pensament discursiu o diánoia: saber referit als objectes de la matemàtica, identificat amb les matemàtiques.
- Intel·ligència o nóesis: saber referit a les idees, identificat amb la dialèctica.
L'Opinió (Dóxa)
- En relació amb el coneixement-epistéme, és un grau inferior de saber.
- Els seus objectes són les realitats sensibles (objectes fisiconaturals, objectes fisicoartificials i imatges).
- És un tipus de saber confús, subjectiu i relatiu.
- És proporcionat pels sentits, val a dir, pel cos.
- L’opinió pot ser vertadera o falsa. L’opinió vertadera pot ser-ho per:
- Atzar (opinió sense fonament).
- Estar sustentada pel coneixement de la realitat intel·ligible (opinió recta, opinió fonamentada o opinió acompanyada de coneixement).
- L’opinió pot subdividir-se en:
- Creença o pístis: saber sobre objectes fisiconaturals i fisicoartificials, identificat amb les ciències de la naturalesa.
- Imaginació o eikasía: saber sobre conjectures, imatges i ombres, identificat amb les arts.
El Dualisme Antropològic de Plató
Antropologia, Psicologia i Ètica Platònica
El dualisme antropològic de Plató (és l’ésser humà un compost de cos i ànima) és defensat també, tot i que amb diferències, pel cristianisme o per René Descartes (segle XVII). Plató l’hereta de l’orficopitagorisme: la unió d’ànima i cos és accidental, i en el diàleg Fedre la presenta com un càstig.
L'Ànima Platònica
- És la part divina de la naturalesa humana.
- Unida al cos conforma un individu.
- És immaterial, immortal i eterna, i està per davant del cos.
- Constitueix el nostre jo, fins al punt que, de vegades, Plató afirma: «L’ésser humà és la seua ànima».
- D’acord amb la tradició grega, Plató l’entén com a principi vital i motor de la persona, i també, en el cas de l’ànima humana, principi de coneixement: la funció pròpia de l’ànima humana és l’autèntic coneixement (intel·lectual).
- És, a més, una realitat intermèdia entre la realitat sensible i la intel·ligible, per bé que el seu lloc adient i cap al qual tendeix és el món de les idees, on ha preexistit.
El Cos en la Filosofia Platònica
- És material i mortal.
- És, i en això es veu la influència pitagòrica, la presó de l’ànima, de la qual cal que s’alliberi, i una font constant d’apetits i desitjos.
- El cos tendeix i, així, condueix a la possessió d’allò material, al món de les coses sensibles.
- D’aquesta manera provoca l’ambició i les guerres, i impedeix la possessió suficient de la veritat.
- Ras i curt, el cos arrossega l’ànima cap a tot allò sensible, on mai trobarà la virtut ni el coneixement.