Dubte i certesa en les Meditacions de Descartes
Selectivitat juny 2014 (sèrie 3)
Suposem, doncs, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que belluguem el cap, que estenem les mans i altres coses semblants, no són més que falses il·lusions; i pensem que potser ni les nostres mans ni tot el nostre cos són tal com nosaltres els veiem.
[…] tot i que aquestes coses generals, és a dir, ulls, cap, mans i coses semblants, poden ser imaginàries, cal afirmar que hi ha coses encara més simples i més universals que són vertaderes i existents, amb la mescla de les quals es formen —ni més ni menys com passa amb la barreja d’alguns colors veritables— totes les imatges de les coses que, vertaderes o reals, fingides o fantàstiques, ocupen els nostres pensaments. D’aquest gènere de coses n’és la naturalesa corporal en general i la seva extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud i el seu nombre, i també el lloc on es troben, el temps amb què es mesura la seva duració, i altres coses semblants. Potser per això no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire si són a la natura o si no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc […]
Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu que ho pot tot […]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig? […] Potser Déu no ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. […]
Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu […] sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que enganys i il·lusions que ell aprofita per sorprendre la meva credulitat. […]
Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em persuadeixo que no ha existit mai res de tot allò que em representa la meva memòria, plena de mentides; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit.
René DESCARTES. Meditacions metafísiques, I i II
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
(i) Suposar que el que crec real no és més que un somni no posa en dubte les veritats més generals, com ara les veritats de les matemàtiques.
(ii) Tot i així no puc estar segur ni tan sols de les proposicions sobre matemàtiques perquè me les podria estar fent creure un ésser maligne i molt poderós.
2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]
a) «extensió»: capacitat d’ocupar espai.
b) «geni maligne»: ésser molt poderós i malvat, que podria ser capaç de confondre’m sobre tot allò que jo crec saber.
3. Considereu les afirmacions següents de René Descartes en la segona meditació: «Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses» i «crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit». Expliqueu les raons que té Descartes per a fer aquestes afirmacions en aquest punt de les Meditacions i exposeu breument quina resposta hi dóna en la resta de les Meditacions. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.). [3 punts]
(i) El projecte de Descartes de dubte metòdic.
(ii) Els arguments per dubtar d’allò que ens diuen els sentits, que es basen en que a vegades aquests ens enganyen.
(iii) L’argument del somni, i com aquest no sembla aplicar-se a les veritats més generals.
(iv) L’argument del geni maligne.
(v) Explicar molt breument com Descartes resol el dubte: (a) Descartes arriba a una primera veritat “jo penso, jo existeixo”, (b) La claredat i distinció com a marques del coneixement segur, (c) La bondat i omnipotència de Déu com a garants del coneixement