El dubte metòdic i la metafísica de René Descartes
El dubte metòdic i la certesa del pensament
Descartes considera fals tot allò de què es pot dubtar: les coses que percebem a través dels sentits, l’existència del seu propi cos, l’existència de tot el món material, l’existència de Déu i, fins i tot, de la seva pròpia existència. També afirma que està convençut que existeix, ja que és capaç de dubtar i, com que dubtar és una forma de pensar, mentre ell pensi, serà.
Conceptes fonamentals:
- Extensió: Tot allò que ocupa un espai.
- Quimera: Coses que es pensa que existeixen, però que en realitat no existeixen.
La recerca de la veritat absoluta
Descartes utilitza el dubte metòdic per trobar veritats absolutament indubtables amb les quals vol fonamentar l’edificació del coneixement amb garantia absoluta. A més, Descartes diu que pot dubtar de tot mentre aquesta lògica no condueixi a un coneixement ferm; per tant, també és concebible que un esperit totpoderós i malvat (el geni maligne) faci tot el possible per enganyar l’home i que, a més, totes les coses materials siguin un miratge i la pròpia existència un somni. Per últim, Descartes no afirma amb certesa que existeixi aquest geni maligne que ens enganya, sinó que, si és capaç de percebre les coses, encara que allò percebut fos un engany, el subjecte que les percep existeix necessàriament.
L'existència de Déu i les idees innates
Primer de tot, Descartes afirma que Déu és qui ens ha creat, ja que Déu és un ésser infinit, perfecte i etern, mentre que nosaltres només som éssers finits i imperfectes. Per tant, no ens hem pogut crear per nosaltres mateixos i necessitem una causa infinita (un ésser perfecte i necessari), que en aquest cas és Déu, per haver-nos creat. A més, dins dels tres tipus d’idees (adventícies, factícies i innates), destaca les innates i posa com a exemple la idea del triangle i la de Déu. Són idees que són absolutament perfectes i que, per tant, han d’existir, ja que si no fossin perfectes no existirien.
D’aquesta manera, pot demostrar l’existència del món exterior (el que percebem a través dels sentits), ja que Déu és bo per definició i, atesa la seva perfecció, mai no m’enganyaria. Per tant, el món exterior no és un somni i existeix de veritat.