L'economia global i els sectors productius a la UE i Catalunya

L'economia global i la societat postindustrial

A finals del segle XX van aparèixer dos grans canvis a la societat i l'economia:

• Societat postindustrial: inicialment la indústria se situava als països desenvolupats. Però amb el temps les noves tecnologies van convertir-se en les principals fonts de poder econòmic, fent que es passés a una societat postindustrial. Les fàbriques de producció van traslladar-se a països del tercer món, on les empreses tenen mà d’obra barata i poques limitacions legals en els temes mediambientals i de drets humans. Això ha provocat una deslocalització de la producció i un gran intercanvi entre diferents països.
• Globalització de l’economia: actualment les empreses han de poder oferir els seus productes a escala mundial, fent que la població d’un país pugui consumir allò produït a l’estranger. Per això, tota l’economia mundial s’ha hagut d’integrar en un sol sistema: el capitalisme. S’ha produït un gran creixement del comerç, fent que hi hagi una dependència entre els diferents estats anomenada interdependència. Aquest creixement econòmic s’ha produït de forma molt desigual a cada part del món. Al segle XX els territoris principals a escala socioeconòmica eren Amèrica del Nord, el Japó i l’Europa occidental, però poc després països com el Brasil, l'Índia, Rússia i la Xina també van aconseguir una gran importància.

La Unió Europea en el context mundial

Dintre d’Europa la principal potència econòmica és Alemanya, però a escala mundial aquest país té una capacitat molt baixa si no es té en compte el conjunt de la Unió Europea, que és la tercera potència juntament amb la Xina i els EUA. La Unió Europea és una societat postindustrial i terciària.

Els intercanvis en un món globalitzat

Per parlar dels intercanvis en un món globalitzat s’han de dividir en:

Fluxos visibles

• Productes energètics: dominat per la compra i venda d’hidrocarburs, és un comerç prioritari i de gran importància estratègica. Existeix una gran dependència entre aquells països exportadors de petroli i els que no ho fan.
• Productes agrícoles: es diferencien dues vies comercials: exportacions de països desenvolupats (EUA, Canadà, Argentina, Unió Europea i Austràlia, que generen blat, cereals…) i les exportacions dels països no desenvolupats (productores tropicals al Brasil, Colòmbia, Vietnam, etc., que exporten cafè i cacau). Però aquests segons han de treballar per a les borses dels països rics, fent que pateixin problemes econòmics.
• Productes industrials: valor dominant, on trobem automòbils, electrònica… Actualment, el principal país exportador d’aquests productes és la Xina.

Fluxos no visibles

• Capital: a l’economia globalitzada actual els productes financers tenen una gran importància. Així es poden fer inversions de capital a escala mundial, fent que territoris com la Xina inverteixin a altres llocs del món a canvi d’uns interessos.
• Informació: tots els anteriors depenen de la circulació d’informació, i per això és tan important tenir-ne el control. L’accés a la informació ha augmentat molt en els últims anys, principalment pel desenvolupament d’internet.

Indicadors socioeconòmics i benestar

Els indicadors socioeconòmics són les dades que proporcionen informació sobre la situació social i econòmica d’un territori. Hi ha diferents indicadors per saber el grau de benestar d’una societat, com per exemple:

• Esperança de vida.
• Taxa d’analfabetisme.
• Percentatge de població amb accés a aigua potable.

També s’elaboren índexs de benestar on es recullen diversos d’aquests indicadors per conèixer la realitat social del país. Altres indicadors essencials són: l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que s’elabora tenint en compte la salut, l’educació i l’estàndard de vida; el Producte Interior Brut (PIB) per comparar els preus d’un mateix producte entre diferents països; o la taxa de mortalitat de menors de 5 anys, que representa el benestar dels infants d’un país.

Desenvolupament econòmic vs. desenvolupament humà

El desenvolupament econòmic es refereix a l’augment del PIB, dels moviments de capital o dels mitjans tecnològics, i són uns beneficis que poden ajudar a millorar les condicions de vida de tota la població o d’una minoria. El desenvolupament humà consisteix a donar la capacitat a les persones de satisfer els seus interessos i necessitats, i el desenvolupament econòmic és un mitjà per aconseguir-ho. Si aquest no s’obté, s’arriba a la pobresa. La pobresa absoluta es produeix quan una persona no pot satisfer les seves necessitats bàsiques o l’estat no ajuda a afrontar la vellesa, la malaltia o l’atur.

Els sectors de producció i la Unió Europea

El sector primari: agricultura i pesca

El sector primari és indispensable per a la humanitat, ja que es basa en l’obtenció de recursos del medi natural, però actualment ha perdut importància i ja no és el principal sector econòmic. Dintre d’aquest trobem les activitats agràries que depenen de les condicions biogràfiques com el clima. Avui dia, la terra del planeta es divideix en un 38% d’espais agraris, un 32% d’espais forestals i un 30% d’espais no conreats.

Els sistemes agraris poden ser de subsistència (països poc desenvolupats, treball familiar i productes dedicats a l’autoconsum) o comercials (països desenvolupats o productes per exportar). A escala mundial s’ha augmentat el conreu de regadiu i l’especialització. Al segle XX, l’augment de població va fer que es produís una revolució verda, utilitzant tecnologia mecànica i incrementant la producció. Però la terra té unes capacitats limitades i algunes tècniques van causar un impacte mediambiental.

El 45% de la població activa mundial es dedica a aquest sector, però als països desenvolupats el percentatge és molt baix (UE 8% i EUA 3%). Pel que fa a la pesca, 1/3 de les captures s'utilitza per alimentar altres animals. L’explotació pesquera actual va més enllà de la sostenibilitat.

El sector secundari: indústria i construcció

El sector secundari comprèn activitats de transformació de les matèries primeres mitjançant energia. Els subsectors són la indústria i la construcció. En el passat, les indústries es localitzaven a prop de la mà d'obra i els recursos, però això ha canviat per la revolució tecnològica, la globalització i les millores en el transport. Aquests motius han causat una deslocalització industrial, fent que les grans àrees industrials se situïn principalment a l’hemisferi nord.

El sector terciari: serveis i transports

El sector terciari inclou la resta d’activitats econòmiques dedicades als serveis. És el sector principal dels països desenvolupats. La xarxa de transports i comunicacions és un element bàsic, ja que transporta mercaderies i persones, augmentant la rendibilitat de les empreses. Els principals nuclis són els EUA, l'Europa occidental, l’est d’Àsia i el golf Pèrsic.

L'estructura sectorial a la Unió Europea

• Sector primari: és prioritari i s’hi dediquen pressupostos per a la Política Agrària Comuna (PAC) i la Política Pesquera Comuna.
• Sector secundari: disminueix progressivament (19%), ja que es tracta d’una societat postindustrial. Es busca potenciar la recerca i el desenvolupament (R+D).
• Sector terciari: és el sector que genera més riquesa i ocupació. La UE és la principal potència mundial en el comerç de béns i serveis.

Les activitats econòmiques a Catalunya

Catalunya és una societat desenvolupada amb característiques d’economia postindustrial. El PIB per habitant és d'uns 32.000 € l’any i representa el 19% del PIB total d’Espanya. Tot i això, presenta un atur d'entorn de l'11% i una inflació del 1,4%.

Anàlisi dels sectors a Catalunya

• Sector primari: representa menys d’un 2% de la població i aporta un 1% al PIB. Es caracteritza per la mecanització, la ramaderia intensiva (destaca el porcí) i les explotacions familiars.
• Sector secundari: continua tenint importància malgrat la postindustrialització. Es concentra principalment a l'àrea de Barcelona (70%) i es caracteritza per la diversificació i la presència de PIMES.
• Sector terciari: el comerç i el turisme tenen una gran importància. El comerç s'ha modernitzat amb centres comercials i noves formes de venda, mentre que el turisme s'ha diversificat (litoral, rural, urbà) i s'ha internacionalitzat gràcies a les línies de baix cost.