Economia i Societat Espanyola a Final del Segle XIX: Anàlisi i Restauració Borbònica

Economia i Societat a Final del Segle XIX: Introducció

Espanya, a finals del segle XIX, consolida un estat liberal amb uns 60 anys de retard respecte a Europa i amb moltes mancances: poca burgesia (liberal), un mercat nacional mal estructurat, escassa indústria, agricultura endarrerida i una població que recorda l’Antic Règim.

Agricultura: Repartiment de Terra Ineficient

A Espanya, el repartiment de terra no es va fer correctament a causa de la mala gestió de les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz.

Desamortització de Mendizábal

Els objectius principals eren:

• Rendibilitzar terres que no estaven aprofitades (les “manos muertas”).
• Obtenir ingressos immediats per a la Hisenda.
• A llarg termini, augmentar els impostos i la producció agrícola.
• Expropiar les terres de l’Església i subhastar-les.

Aquest sistema va impedir que molts pagesos esdevinguessin propietaris; molts es van convertir en jornalers (pagesos que cobraven un sou per hora, no propietaris). Depenien de propietaris que vivien a Madrid i que no tenien interès en les collites.

Estructura de la Propietat Rural

Es distingeixen tres tipus de propietat:

Latifundis: Grans propietaris amb finques extenses. Es localitzen a la meitat sud peninsular, conseqüència de la mala desamortització. Presenten baixos rendiments perquè són treballats per jornalers i tenen dificultats per comercialitzar la collita. Això provoca miseria al camp andalús, extremeny o manxec.

Minifundis: L'oposat als latifundis. Són finques petites on no és rendible fer grans inversions (com comprar un tractor). La misèria es concentra als camps de Galícia, Cantàbria, punts del nord de Castella i als Pirineus.

Propietats mitjanes: Dominen a Catalunya, al Llevant i altres zones de la meitat nord. Els pagesos que les conreen en són els propietaris o, si no, es queden una part de la collita (Emfiteusi). Volen millorar la producció, per això fan inversions contínues i introdueixen nous cultius al mercat.

Especialització Agrícola des de 1874

Les zones amb propietats mitjanes es van especialitzar de cara al comerç, generalitzant-se el cultiu de vinyes, olivera, suro i arbres fruiters.

El Blat Castellà

La zona de la Meseta s’especialitza en el cultiu de cereals, sobretot el blat. A diferència de l'agricultura llevantina, aquí es treballa de manera extensiva perquè la mà d'obra i la terra són abundants. És una agricultura de secà. Els seus cultivadors eren inicialment liberalistes (no volien aranzels), però van canviar de política i van començar a demanar aranzels per protegir-se de la competència del blat procedent de Rússia, EUA o Argentina.

La Fil·loxera o Míldiu

A Catalunya i altres zones del nord, especialitzades en vinyes, l'any 1879 va entrar la fil·loxera per l'Empordà, destruint tot el cultiu de raïm. La solució va ser replantar.

A Catalunya: La Rabassa Morta

A Catalunya existia el títol de “la rabassa morta”: com que el cep viu uns 90 anys, el contracte estipulava que el pagès i els seus descendents podien treballar la finca fins la mort de tots els ceps. A causa de la fil·loxera, molts pagesos van quedar sense feina. Aquest problema no es va solucionar fins la Guerra Civil.

Demografia

La Transició Demogràfica

Aquesta transició va començar a l'Europa occidental, fent oblidar l'Antic Règim caracteritzat per crisis de subsistència, malalties que provocaven natalitat i mortalitat inestables. Progressivament, la millora de l'alimentació i la higiene va provocar la disminució tant de la natalitat com de la mortalitat.

A Espanya, va arribar amb retard respecte a l'Europa occidental i no amb les mateixes magnituds, degut a una revolució agrícola bastant deficient.

Distribució de la Població Desequilibrada

A causa de la transició demogràfica, el camp va provocar l'emigració de persones cap a les ciutats perifèriques, en un èxode rural que no acabaria fins al segle XX. Molts també emigrarien a ultramar (Hispanoamèrica).

Industrialització al Darrer Terç del S.XIX

Només hi havia dos nuclis industrials importants: Catalunya i el País Basc.

A) Catalunya: La Indústria Tèxtil

La indústria catalana, principalment tèxtil, es va iniciar a finals del segle XVIII amb la fabricació d’indianes (que s'exportaven a Sud-amèrica). Amb les reformes liberals del segle XIX (La Pepa, el Trienni...), es van tancar els gremis i es va iniciar la competència entre empreses. El 1833 s'instal·la la primera màquina de vapor a la fàbrica Bonaplata, que va ser cremada pels obrers (que feien teixits manualment).

Dos Inconvenients de la Indústria Catalana

1. Manca de matèries primeres: Necessitat de comprar cotó (d'USA) i carbó (d'UK) a l'estranger, cosa que encaria el producte.
2. Mercat espanyol feble: Espanya era el mercat natural de Catalunya, però tenia compradors de renda limitada, resultant en un marge de benefici baix.

Per això, la indústria catalana necessitava una política proteccionista (aranzels) per part de Madrid, ja que sense ells no podia competir amb la indústria tèxtil anglesa (més barata).

Amb la Restauració Borbònica (1874), la indústria catalana estava pràcticament mecanitzada i van aparèixer les grans fortunes. No obstant això, el problema energètic persistia i coexistien dues tecnologies:

• El Vapor: Font d'energia basada en el carbó, importat d'Anglaterra. Es localitzava al costat de la costa i del tren.
• Les Colònies: Font d'energia hidràulica, abundant a Catalunya pel seu relleu. Petites ciutats es van construir al costat dels rius Ter, Llobregat i Cardener, i disposaven de serveis (escola, església, botigues, hospital...).

Diversificació Industrial

A partir de la Restauració van aparèixer nous sectors (alguns lligats al tèxtil):

• Indústria química (fertilitzants, colorants, farmacèutica).
• Metal·lúrgia lleugera (eines agrícoles).
• Indústria del metall (ferrocarril).
• Maquinària terrestre i marítima.
• Indústria hidroelèctrica (la primera al Pirineu a mitjans del S.XIX). L'empresa La Canadenca (Pearson) va permetre que les indústries es construïssin per tot el territori i no només al costat dels rius i les línies de tren.

B) País Basc: La Siderúrgia

Indústria siderúrgica que requeria molta inversió, situada a Biscaia i lligada a la indústria pesada, la construcció de material ferroviari i vaixells. La primera indústria siderúrgica es va situar a Màlaga, però no era rendible per manca de grandària i carbó, elements que sí que tenien al País Basc.

Els bascos compraven carbó a Astúries i, posteriorment, a Anglaterra. A finals del segle XIX, importaven ferro a Anglaterra i tornaven amb carbó de coc. Així es van crear “Los Altos Hornos de Vizcaya”. Com que necessitaven molt capital, es van fundar “El Banco de Vizcaya” o “El de Bilbao”. La importància d'aquest sector encara perdura i va ser aliat de Franco al segle XX.

La Xarxa de Transports: El Ferrocarril

La construcció de l'Estat liberal va estar estretament relacionada amb la del ferrocarril, ja que va servir per:

1. Ajudar a crear mercat nacional: Les empreses podien vendre productes a tot l'Estat.
2. Ajudar al control centralitzat mitjançant una xarxa radial.
3. Unificar hores, pesos i mesures.
4. Permetre que les idees es propaguessin de forma uniforme.

Fases de Construcció del Ferrocarril

Primera Etapa (1848-1866): El primer ferrocarril peninsular va ser el Mataró-Barcelona (1848); el segon, Madrid-Aranjuez (1851). Es va fer amb retard respecte a Europa.

El 1855 es va aprovar la “Llei de Ferrocarrils” amb dues normes clau:

1. Ample de via major que l'europeu: Es va fer per poder transportar més aigua i carbó (a causa del relleu) i per por a una nova invasió.
2. Xarxa radial centrada a Madrid: Per raons polítiques i no econòmiques (un empresari català que volgués vendre al País Basc havia de passar per Madrid).
3. Construcció de les principals xarxes. Moltes inversions, amb material comprat a França i Regne Unit.

Segona Etapa (1866-73): Crisi financera internacional. Les grans empreses i els bancs lligats al tren es van veure molt afectats; la construcció es va aturar coincidint amb el Sexenni Revolucionari.

Tercera Etapa (1873-98): Fi de la crisi, coincidint amb l'inici de la Restauració borbònica, i es va completar la xarxa ferroviària. La principal línia era la Madrid-Saragossa-Alacant (MSA) fins al 1939.

Altres xarxes: Xarxa de correus amb el primer segell (1854), i la xarxa de telègrafs (relacionada amb el tren) a partir dels anys 80.

La Restauració Borbònica: Primera Part (1874-1898)

Introducció

S'inicia després del Sexenni Revolucionari amb la restauració de la dinastia borbònica en un règim conservador. Aquest règim es va aturar amb la pèrdua de les colònies l'any 1898. Antonio Cánovas del Castillo va inaugurar el tornisme.

Un Nou Sistema Polític

Antonio Cánovas del Castillo, polític conservador, va voler superar els conflictes polítics, econòmics i socials del Sexenni Revolucionari, fomentant el creixement econòmic i el progrés d'Espanya. Per aconseguir-ho, va implementar:

1. Reforma de l'Exèrcit: Va posar fi als nombrosos pronunciaments militars del segle XIX. Els militars van quedar reclosos a les casernes amb dues obligacions: defensa interna i externa, sotmesos al poder civil.
2. Fi de les Guerres Carlines: Pacte amb l'últim pretendent carlí (1876): renúncia a la corona espanyola a canvi del perdó als militars carlins; els bascos i navarresos van renunciar als furs històrics a canvi d'algunes concessions (privilegis fiscals).
3. Fi de la Guerra de Cuba: Havia començat durant el Sexenni i es va acabar el 1878 amb una pau que atorgava algunes concessions als cubans. La guerra ressorgiria més tard.
4. Acalmar els moviments populars: Els revolucionaris del Sexenni (obrers i camperols) van ser agrupats en partits republicans federals i sindicats violents (van quedar exclosos del nou model polític).
5. Monarquia Legítima: Només la Borbònica era considerada legítima. El rei era tan important com el Parlament.
6. Constitució de 1876: Va ser la que va durar més anys (fins el 1931); inspirada en la de 1845 (conservadora) i la de 1869.

Característiques de la Constitució de 1876

• Divisió de Poders: Executiu (rei i Corts); Legislatiu (Corts i rei); Judicial (jutges).
• Sobirania Compartida (Rei i Corts): El rei nomenava els senadors i aprovava totes les lleis. Les Corts no el qüestionaven ni controlaven el pressupost.
• Corts Bicamerals (Congrés i Senat): El Congrés tenia sufragi censatari (votaven grans burgesos i altres privilegiats, tot i que es va implantar el sufragi universal més tard). El Senat estava format per membres nomenats pel rei.
• Religió Catòlica: Espanya és un estat confessional (el catolicisme és oficial, tot i que s'estableix la llibertat de credo).
• Llibertats Individuals: Inspirades en la Constitució de 1869, però eren llibertats mínimes (expressió, associació, impremta...).

Sistema Electoral: El Tornisme i el Falsejament

Cánovas, per aconseguir l'estabilitat i l'ordre a Espanya, va falsejar les eleccions. Els resultats electorals eren modificats perquè els dos partits principals, liberal i conservador, practiquessin el tornisme (canvi de govern cada 4 anys, des del 1855).

El falsejament electoral s'aconseguia amb la Tupinada, controlada pels cacics, supervisats pel governador de la província, que alhora eren controlats pel ministre de la Governació.

El Pacte del Pardo (1885)

Quan va morir el rei Alfons XII, i davant el temor d'una nova revolució popular, els dos grans partits, juntament amb l'exèrcit, l'Església i els nobles (durant el regnat de Maria Cristina), van signar aquest pacte, que remarcava el torn pacífic per assegurar l'estabilitat política.

Partits Polítics de la Restauració

Partit Conservador: El seu líder era Antonio Cánovas del Castillo. Era la continuació de l'antic partit moderat i volia fer les mínimes reformes per conservar l'estabilitat. Només volia el sufragi censatari i el màxim poder pel rei.

Partit Liberal: Fundat per Práxedes Mateo Sagasta. Era la continuació de l'antic partit progressista. Era més reformista que el conservador (va implantar el sufragi universal masculí el 1890).

Partits Republicans (Oposició):

• Partit Republicà Possibilista: Branca republicana que acceptava el nou ordre canovista i intentava integrar-se en el joc electoral. Líder: Emilio Castelar.
• Partit Republicà Progressista: Branca republicana que no encaixava amb el sistema canovista. Líder: Ruiz Zorrilla.
• Partit Republicà Centralista: Branca republicana oposada a la federal que volia un govern centralista. Líder: Nicolás Salmerón.
• Partit Republicà Federal: Branca federal, sobretot catalana, que volia un estat republicà descentralitzat i federal. Líder: Pi i Margall.

Unión Constitucional (Cuba): Fracció cubana dels anys 80 que reclamava una unió més estreta amb Espanya.

Definicions Clau

• Caciquisme: Sistema social a nivell local encarregat de falsejar els resultats electorals.
• Torn Pacífic: Sistema electoral de la Restauració on, cada 4 anys, es canviava el partit de govern gràcies al frau electoral, establert des del Pacte del Pardo (1885).
• Oligarquia: Sistema de govern on el poder és exercit per un grup reduït de persones poderoses durant molts anys, lligat als negocis i la Corona.
• Bipartidisme: Sistema electoral on dominen dos partits (Moderat i Progressista a l'època isabelina; Conservador i Liberal a la Restauració).
• Encasellat: Forma de frau electoral pròpia del tornisme.
• Integrisme: Corrent del carlisme posterior a la derrota carlista (1876) que no accepta el pacte amb Cánovas i es manté com a corrent catòlic integral.
• Possibilisme: Branca republicana que no accepta la corrent obrera i vol integrar-se al sistema canovista.
• Mambises: Nom dels revoltats cubans a les tres guerres cubanes, capitanejats per José Martí.
• Regeneracionisme: Moviment renovador de la política, societat i economia d'Espanya després del desastre de 1898 per la pèrdua de les colònies. Aquest moviment considerava que el problema d'Espanya no era una estratègia militar equivocada, sinó que era provocat per una economia i cultura endarrerides.