L'Emotivisme Moral i les Lleis d'Associació d'Idees de Hume

L'emotivisme moral de David Hume

Hume afirma que els éssers humans tenim una facultat anomenada simpatia. Allò que passa en els nostres semblants no ens és indiferent, sinó que genera una resposta emocional, ja sigui plaent o displaent. Aquest és el fonament de l'emotivisme moral.

Aleshores, els judicis ètics es generen en el cor, en les emocions o passions; no són ni relacions d'idees ni qüestions de fet. L'ètica se sent més que no pas es raona. Per tant, Hume s'oposa al plantejament ètic de Sòcrates o Plató, és a dir, a l'intel·lectualisme ètic. A més, els filòsofs contemporanis a Hume defensaven la fal·làcia naturalista, però Hume no hi estava d'acord i criticarà les teories racionalistes segons les quals l'origen de l'ètica no és el sentiment.

En conclusió, defensa que la moral no es fonamenta ni en la raó, ni en la naturalesa humana, ni en l'acció, sinó en el sentiment.

Les lleis d'associació d'idees

Hume introdueix les lleis d'associació d'idees, que són les formes en què tendim a unir determinades idees. Les lleis són:

• Idea de semblança: la nostra ment relaciona de manera espontània allò no idèntic, però semblant.
• Continuïtat en el temps i en l'espai: continuïtat de percepcions que hem tendit a veure de forma contigua. Per exemple, quan veiem només una part d'una poma, com sempre hem vist pomes, pensaríem de forma natural que, més enllà d'aquella part, la poma continua.
• De causa i efecte: el nostre enteniment tendeix a associar aquelles idees que abans han estat expressions amb el que es produeix amb posterioritat, aquells fets que se segueixen un darrere l'altre de forma inconscient. Per exemple, les manies d'esportistes com entrar al camp amb la cama dreta per tenir sort.

Divisió del coneixement humà

Tot el coneixement es pot dividir en:

• Relacions d'idees: són les ciències formals (geometria, àlgebra, aritmètica...), és a dir, les afirmacions certes intuïtivament o demostrativament que no depenen de com sigui el món per continuar essent certes.
• Qüestions de fet: tenen a veure amb l'experiència i el món, el segon objecte de la raó humana. Sempre és possible el contrari de cada qüestió de fet, ja que no implica contradicció, com a molt una possible falsedat (ex: que el sol no sortirà demà no és menys intel·ligible que l'expressió que sí que sortirà).

Així, allò que ha passat en el passat no és garantia de com serà el futur; és a dir, no estem autoritzats a dir que el futur serà com el passat.