Empirisme i Racionalisme: Fonaments del Coneixement i la Realitat
L'Empirisme: Fonaments del Coneixement
El principal problema filosòfic al qual es van enfrontar els filòsofs empiristes va ser el de la naturalesa del coneixement. Per això es diu que l'empirisme té un caràcter epistemològic, centrat a indagar la fonamentació i les possibilitats del coneixement.
El Coneixement Comença amb l'Experiència Sensible
Segons els empiristes, l'experiència és l'únic origen vàlid del coneixement; tot coneixement prové de l'experiència dels sentits.
La definició usual d'experiència es refereix al tracte directe amb les coses, a l'observació o a la sensació. En l'empirisme, el significat filosòfic d'"experiència" és una mica més complex:
- L'experiència és tot el que es rep de les coses que hi ha en el món, els objectes. Això proporciona, per descomptat, la possibilitat de conèixer el món exterior i la seva existència.
- L'experiència és també l'immediat, és a dir, el que es presenta immediatament, les dades. En aquest cas, la recepció o la procedència, com també l'existència o no del món exterior, són secundàries.
No coneixem les coses, sinó les idees de les coses. Nosaltres no experimentem la immediatesa de les coses, sinó de les idees que ens provoquen les coses. La realitat que coneixem és l'experiència, és a dir, l'efecte que ens produeixen les coses en la nostra ment. Per als empiristes, la realitat que coneixem no és material, sinó ideal, construïda a partir d'impressions que obtenim en el procés de percepció que s'origina en els sentits.
Els filòsofs empiristes estudien la naturalesa humana com a base del coneixement. Per a ells no importa tant el què, la realitat externa al subjecte (l'essència de les coses), sinó el com, quin és el procés de la ment per conèixer, com funciona la meva percepció de la realitat, com s'elaboren les idees.
John Locke i la Negació de les Idees Innates
John Locke (1632-1704), contràriament a Descartes, negava explícitament l'existència de cap tipus d'idea innata. Per a Locke, quan naixem la ment és com una tabula rasa (com un full en blanc).
L'experiència pot ser externa (percepció a través dels sentits) o interna (reflexió mental a partir de les dades rebudes sensorialment), però mai podem acceptar cap contingut mental previ a aquesta experiència.
L'Experiència Sensible Limita el Coneixement
Per als empiristes, l'experiència marca el límit del coneixement humà. Quan aquest pretén anar més enllà de l'experiència sensible, es queda sense validesa. Locke ja havia descartat la metafísica com a coneixement d'una realitat inabastable als sentits, però serà David Hume (1711-1776) qui durà l'empirisme fins a les darreres conseqüències.
Per a Hume, existeix l'immediat, i el que està més enllà d'això no és objecte de coneixement, sinó de creença. Això ens permet viure normalment, sense haver de justificar el coneixement de les coses, perquè hi estem acostumats, i amb això n'hi ha prou.
Amb observacions epistemològiques elementals i lògicament irrefutables, Hume desemmascara alguns dels problemes del racionalisme i algunes contradiccions de la nova ciència, com ara el concepte de causa o el procés d'inducció.
Empirisme Britànic: Context i Filosofia Política
El corrent empirista, també anomenat "empirisme britànic", succeeix històricament el racionalisme continental amb un gran contrast entre ambdós estils filosòfics. Els filòsofs empiristes van viure en els segles XVII i XVIII:
- Segle XVII: Francis Bacon, Thomas Hobbes i John Locke.
- Segle XVIII: George Berkeley i David Hume.
El concepte "empirisme" procedeix del terme grec empeiria, que significa "experiència". Els filòsofs empiristes van afirmar que el coneixement prové de les dades sensibles, de les dades que ens aporten els nostres sentits a través de l'experiència. A partir d'aquesta concepció, van construir el seu pensament filosòfic.
Per als empiristes, l'experiència és el punt de partida del coneixement, la moral, la política i la religió, i desconfien de qualsevol altra instància racional o tradicional.
La Revolució Científica i l'Empirisme
La revolució científica, assentada per Galileu (amb Els dos sistemes del món, 1632) i culminada per Isaac Newton (amb Principis matemàtics de la filosofia natural, 1687), va tenir conseqüències en el pensament empirista. Newton va formular la llei de la gravitació universal i les lleis de la mecànica clàssica, sent el primer que va demostrar que les lleis naturals governen el moviment de la Terra i dels objectes celestes.
Context Històric i Filosofia Política Empirista
L'empirisme anglès no té només un caràcter epistemològic; als filòsofs empiristes els interessaven la filosofia moral, que és la que ens diu com hem de viure com a éssers humans racionals, i la filosofia política, ja que les persones vivim en societats organitzades amb un poder polític al capdavant.
La filosofia empirista va estar influïda pels esdeveniments històrics. A les Illes Britàniques, hi havia una forta oposició entre els puritans, defensors del poder del Parlament, i els anglicans, recolzats pel rei Carles I. Com a conseqüència d'aquest antagonisme, s'hi van produir dues revolucions:
- La Revolució Anglesa dels anys 1640-1660.
- La Revolució Gloriosa de 1688.
Thomas Hobbes i el Contractualisme
Hobbes és el primer representant del contractualisme. El contractualisme és una teoria política que explica l'origen de l'Estat com a resultat d'un pacte o contracte entre els individus lliures que integren una comunitat.
A l'obra Leviatan (1651), molt lligada als esdeveniments polítics de la Revolució Anglesa, Hobbes fa una defensa del poder absolut de l'Estat a través de la teoria del contracte social. Segons ell, abans del pacte la situació que hi ha és de guerra de tots contra tots (l'home és un llop per a l'home).
El contractualisme parteix d'un pressupòsit: un hipotètic estat previ a la societat civil i a l'Estat, anomenat "estat de naturalesa". Els individus, a causa de diferents pors i inseguretats generades en "l'estat de naturalesa", haurien decidit cedir alguns drets i crear l'Estat, a través d'un contracte o pacte, per regular i assegurar l'estabilitat i la seguretat. Amb aquest pacte, l'Estat ja no es fonamenta en Déu, sinó que passa a ser una creació humana.
John Locke i el Liberalisme Polític
La filosofia política de Locke, molt relacionada amb la Revolució Gloriosa i amb la instauració de la monarquia parlamentària, va fonamentar les bases del liberalisme polític, que qüestionava l'autoritat absoluta del monarca i proposava la divisió de poders.
El liberalisme polític posa l'èmfasi en la llibertat de l'individu, tot limitant el poder del govern i defensa les llibertats civils emparades per l'imperi de la llei. Per a Locke, l'origen i la legitimació de l'Estat es basen en un pacte teòric entre individus que no implica l'absolutisme del rei, sinó que representa una cessió de determinats drets per assegurar-ne d'altres que considera fonamentals, com la propietat privada.
René Descartes: Substància Extensa i Mecanicisme
Aquesta secció explora la visió de Descartes sobre l'existència del món exterior i la seva naturalesa.
L'Existència del Món Exterior i la Substància Extensa
Existeixen els cossos, el món exterior, però Descartes ha de justificar-ne i demostrar-ne l'existència. Quan dic "crec que hi ha món", estic expressant el contingut d'una idea, però, puc demostrar-la? Sí, perquè disposo d'un pont segur: un Déu bo i veraç és la meva garantia que no estic en un error.
L'essència dels cossos és l'extensió (res extensa), enfront del pensament o l'ànima (res cogitans), que són inextensos.
Per analitzar les qualitats dels cossos, Descartes expressa l'exemple següent: un tros de cera acabat de treure del rusc té el sabor i el perfum de la mel, a més d'un cert color i forma. Exposat al foc, desapareix tot allò que els sentits hi apreciaven. Només en queda "una cosa extensa, flexible i mudable".
Així, distingeix entre qualitats primàries i secundàries:
- Qualitats primàries: Són l'extensió o la magnitud d'un cos. Són mesurables geomètricament i són objectives. Segons Descartes, només Déu garanteix l'existència del que té aquestes qualitats primàries.
- Qualitats secundàries: Són les que només existeixen en el pensament, són subjectives i causen sensacions en els subjectes, com el sabor o el dolor. Descartes les rebutja: "Els cossos no són pròpiament coneguts perquè els veiem i els toquem, sinó perquè els entenem o comprenem pel pensament".
Un Enfocament Mecanicista: La Matèria en Moviment
Descartes explica que contempla el cos humà com una màquina, i tenint en compte la importància que en el seu temps es va concedir als rellotges, empra aquesta comparació. En efecte, per a Descartes, un cos humà malalt és com un rellotge construït defectuosament, i un cos sa, com un rellotge en què totes les peces funcionen correctament.
El cos humà és una substància, l'atribut de la qual és l'extensió, és a dir, és matèria en moviment amb longitud, amplària i profunditat. Així mateix, el món és un gran mecanisme, explicable en termes quantitatius. D'aquesta manera, el model mecànic unifica tota la realitat.
Com explicar els comportaments dels cossos i del món? La resposta de Descartes és senzilla: a partir dels seus components materials, que han estat fabricats per l'ésser humà, en uns casos, o per la naturalesa o el mateix Déu, creador de l'univers.
Què és un rellotge més que matèria en moviment, que funciona a través de les lleis mecàniques de la rellotgeria? La matèria són les peces, les rodes i els encadenaments. El moviment de la màquina es transmet mitjançant les diverses peces. A més, hi ha unes lleis que s'hi compleixen a la perfecció.
El mateix passa amb l'univers: conté una matèria gegantina que transmet moviment als planetes en les seves òrbites d'acord amb lleis determinades matemàticament. El coneixement d'aquestes lleis fa possible que les nostres previsions siguin exactes.
Lleis de Funcionament de l'Univers segons Descartes
Descartes estableix tres lleis de funcionament de l'univers:
- Inèrcia: L'estat d'un cos (moviment o repòs) no canvia, llevat que un altre cos s'hi xoqui.
- Moviment rectilini: El moviment d'un cos es produeix sempre en línia recta, si no es produeixen xocs amb altres cossos.
- Conservació del moviment: Els cossos es mantenen estables perquè no es perd el moviment, solament es transmet a uns altres cossos en funció de la força amb què es troben.
Perquè aquestes lleis puguin ser aplicades a la totalitat de la realitat, tot ha de ser d'una naturalesa igual i homogènia. Tampoc no hi ha cap finalitat en l'univers, ja que tot es troba determinat.