Encasellat a la reconversió del carlisme
Els Governs de Torn
La Restauració es va iniciar amb un govern del Partit Conservador mentre els liberals van accedir per primera vegada al poder l'any 1881. El temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la prematura mort del rei el 1885, va impulsar una entesa entre conservadors i liberals (coneguda com el Pacte d'El Pardo), que va donar pas a un govern liberal que va assegurar la continuitat del sistema. Durant l'anomenat "Parlament Ilarg" (1885-1890) els liberals van desenvolupar el seu programa reformista. Així, es van aplicar alguns drets i practiques com ara: sufragi universal masculí per a comicis municipals, abolició de l'esclavitud, una lei d'associacions que autoritzava els sindicats obrers, el judici per jurat perquè els ciutadans participessin en la justícia, i el Codi Civil que regulava el dret de família i donava seguretat jurídica a la propietat i als contractes. Finalment, el 1890 es va establir el sufragi universal masculí i el cens electoral es va ampliar de 800000 persones a prop de 5000000, ja que es va atorgar el vot als homes majors de 25 anys. Tanmateix, la permanência dels mecanismes per al control electoral va dificultar la progressiva democratització del sistema. El torn dinastic va funcionar amb tota regularitat fins al 1898, quan la crisi va erosionar els polítics i els partits dinâstics. Per primeia vegada, al principi del nou segle, en algunes grans ciutats (Barcelona, Valência, Bilba..) les forces de l'oposició van trencar el monopoli i dels partits dinastics. Però el torn, malgrat que estava desprestigiat, dividit per les discrepâncies internes i sense la força d'antany, va sobreviure fins al 1923.
Els partits dinastics a Catalunya
Els conservadors catalans s'agrupaven en l'anomenada Lliga d'Ordre Social, que aplegava un conjunt de prohoms, com Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal, Manuel Girona o Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona. Situats a la franja més catôlica i conservadora del partit, van oposar-se a la tolerância de cultes sancionada per la Constitució del 1876 i al reformisme proposat pels liberals (libertat d'associació, judicis amb jurat, sufragi universal masculí...). Els conservadors catalans van enfrontar-se amb Cánovas a causa de la política centralista i uniformista del règim, mentre defensaven la vigência del dret civil català i la conveniência del proteccionisme economic. També criticaven el caciquisme i la corrupció electoral. Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics progressistes i van arribar a incloure alguns demòcrates. Els seus líders eren Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, impulsor de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. Van disposar del diari La Vanguardia com a portaveu i defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés influência a l'Església i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal masculí). També es van mostrar partidaris de fer reformes a Cuba i de dotar la colônia amb una cer-ta autonomia. La influència electoral d'ambdós partits provenia del suport dels governadors civils que controlaven les eleccions. Amb el pas del temps, es van distanciar dels sectors socials més dinâmics de les Classes mitjanes, que van apostar pels nous partits catalanistes.
El carlisme i els partits integristes
Vençut militarment, el carlisme va pretendre presentar-se davant l'opinió pública com l'única força política autènticament catolica. Però, el suport explícit de bona part de la jerarquia eclesiâstica i del Vatica a la dinastia alfonsina va dificultar l'èxit d'aquesta operació. Bona part del clero va apostar per la integració dels catôlics en el sistema canovista, \ com demostra la incorporació del grup Uníón Católica, dirigit per Alejandro Pidal, al Partit Conservador. L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de mo-dernització de la ideologia carlina, que va quedar reflectida en l'Acta de Loredan. La seva proposta mantenia el carâcter catòlic i tradicionalista, així com el compromís amb la recuperació dels furs, però acceptava el nou ordre liberal. A l'altre extrem, el 1888, va patir l'escissió del sector integrista liderat per Ramón Nocedal, que va optar per crear un Partido Tradicionalista definit, principalment, per la antiliberalisme i per la defensa a ultrança de la tradició i la religió catòlica. A partir de la dècada dels anys 90, el carlisme va optar per presentar-se a les eleccions, però només va tenir una certa forca a les províncies forals (Alaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia) i en menor mesura, a Catalunya. Malgrat que es va anar integrant progressivament en el sistema, alguns carlins van continuar mantenint les jerarquies militars i van promoure algunes insurreccions armades, amb un èxit escàs.
El republicanisme, el gran vençut pel cop militar del 1874, vahaver de fer front al desencís d'una part dels seus segui-Yors, al descrèdit de la idea republicana després del fracas de l'experiència del 1873 i a les divergêncies doctrinals de les diferents tendêncies. Una petita part del republicanisme, dirigida per Emilio Castelar, va fundar l'anomenat Partido Republicano Posibilista i va optar per entrar en el joc polític de la Restauració. Els nuclis més radicals van formar el Partido Republicano Progresista, encapçalat per Manuel Ruiz Zorrilla. Des de l'exi-li a París, Ruiz Zorrilla va participar en els pronunciaments an-von timonarquics del 1883 i el 1886, però sense tenir un suport popular significatiu. La resta del republicanisme unitari es va organitzar al voltant de Salmerón, mentre els federals, que eren el grup més nombrós, van seguir sota la influència de Francesc Pi i Margall. La introducció del sufragi universal masculí va significar la revitalització del republicanisme i va estimular la seva reunificació amb la creació d'Uníón Republicana (1893), que agrupaba federals, centralistes i progressistes -els possibilistes en quedaven al marge. A les eleccions del 1886 van obtenir bons resultats i per primer cop va haver-hi a les Corts una mi-
noria republicana prou rellevant. Tanmateix, l'auge del moviment obrer, que cada vegada s'identificava més ambo l'inter nacionalisme, va afeblir el republicanisme i va perdre gran Part de les seves bases socials i electorals. Al principi del Segle XX, l'ascens i l'enfortiment de nous dectors socials i economics va afavorir un cert increment del RePublicanisme. Els dos moviments més característics