L'Escola d'Atenes de Ràfol: Anàlisi de l'obra renaixentista
L'Escola d'Atenes: una obra cabdal del classicisme renaixentista
L'Escola d'Atenes és una de les obres més representatives del classicisme renaixentista. El seu autor, Rafael Sanzio, va ser convocat a Roma pel papa Juli II per decorar les estances del Palau del Vaticà. Dins del palau, va treballar la seva pintura a la Sala della Segnatura, les quatre parets de la qual simbolitzaven les branques del coneixement: Filosofia, Teologia, Poesia i Justícia. La paret que comentarem és l'equivalent a la de Filosofia.
El marc arquitectònic
Per començar, parlarem del marc arquitectònic. Mostra una gran monumentalitat en la qual destaquen diversos elements: la volta de canó de casetons, dividida en dues per el que endevinem que podria ser un tambor, que sostindria una cúpula. És possible que respongués a una planta de creu grega, si tenim en compte la influència de les novetats de Bramante. Finalment, destaquem la presència de dues estàtues molt rellevants: Apolo (nínxol esquerre) i Atenea (nínxol dret).
La composició: l'eix radial
Un cop analitzada la composició, som capaços de veure que l'obra està dividida en dues parts per un eix radial. Cada part està encapçalada per una figura protagonista: a l'esquerra, Plató, i a la dreta, Aristòtil. A partir d'ells dos es distribueixen a cada costat petits grups d'entitats il·lustres de la història.
El costat de Plató
Al costat de Plató, comencem per la seva figura, situada a la part central de la composició; identifiquem la seva identitat gràcies al llibre que porta a la mà (el Timeu) i al seu dit que assenyala el món de les idees. Hi apareixen també altres eminències: a la part superior de l'escalinata destaquen Sòcrates i Alexandre Magne (rei de Macedònia, destaca pel seu atuell), envoltats del que sembla ser una conversa. A la part inferior de l'escalinata trobem a Pitàgores amb un llibre a la mà, igual que Epicur, situat darrere de Pitàgores, recolzat sobre el que sembla ser una mena d'altar.
El costat d'Aristòtil
Al costat d'Aristòtil, comencem per la seva figura, situada a la part central de la composició; identifiquem la seva identitat gràcies al llibre que porta (l'Ètica) i a la seva mà (similar a la de la Verge de les roques) que assenyala el món terrenal. Hi apareixen també altres eminències: a la part inferior de l'escalinata destaquen Ptolomeu (túnica groga que dona l'esquena al públic) i Zoroastre, qui, igual que Ptolomeu, sosté una esfera terrestre a la mà. I en aquesta part dreta del quadre, entre aquests dos últims il·lustres, apareix el rostre del propi Rafael, dirigint la mirada cap a l'exterior del quadre.
Heràclit i Diògenes: la ruptura de l'equilibri
En aquest perfecte equilibri compositiu, Rafael introdueix dues figures que acaben trencant l'estatisme inicial: Heràclit (costat esquerre) i Diògenes (costat dret). Si bé observem que de les 58 figures que conformen l'escena, la majoria interactua entre si, connectades pels gestos i les mirades, aquests dos són un element trencador, ja que ambdós estan immersos en els seus pensaments, no intercanvien interès amb cap element del quadre; i sumant això a la mobilitat, a la varietat d'actituds, postures i expressions, fa d'aquesta una pintura única.
Color, figuració i intenció
Pel que fa als colors, s'estableix una barreja entre càlids i freds, per aconseguir així una harmonia, encara que el domini l'imposa el dibuix.
La figuració és realista encara que amb certa idealització. Tots desprenen una dignitat que els posiciona per sobre del quotidià. Alguns d'ells estan pintats prenent com a models artistes contemporanis (Michelangelo, Leonardo, el mateix Rafael); amb això s'aconseguia una doble utilitat: donar importància a l'Antiguitat clàssica i dignificar l'art, posant l'artista a l'alçada dels grans filòsofs de la història.
Una fusió de les arts
Finalment, com podem comprovar, aquest conjunt fa una fusió de les tres arts: arquitectura, escultura i pintura.