Espanya 1899-1912: Regeneracionisme, Crisi Política i Marroc
La Crisi de la Restauració: Primers Intents Reformistes
L’any 1899, la reina regent Maria Cristina va nomenar president del govern Francisco Silvela. Aquest va iniciar una política reformista i va situar al seu costat el general Polavieja, qui havia aconseguit un notable suport mitjançant la Junta General d'Adhesions al Programa de Polavieja. Amb tots dos al govern, van engegar un projecte regeneracionista que pretenia:
- La descentralització administrativa.
- L'eliminació de la corrupció.
- Un nou sistema fiscal, conegut com la reforma de Villaverde. Aquesta reforma, però, va fracassar, ja que augmentava els impostos sobre els productes de primera necessitat.
El Tancament de Caixes a Catalunya (1899)
El setembre de 1899, com a resposta a la reforma fiscal, es va produir el Tancament de Caixes: els comerciants i botiguers catalans es van negar a pagar els nous tributs. El govern va demanar al doctor Bartomeu Robert, aleshores alcalde de Barcelona, que procedís a l'embargament dels morosos, però aquest s'hi va negar i va dimitir. Es va iniciar una vaga general de comerciants a Catalunya, que va desembocar en l'empresonament dels qui no pagaven i la declaració de l’estat de setge. Aquests fets van provocar la dimissió de Polavieja.
Aquest episodi va suposar un distanciament significatiu entre els partits dinàstics i la burgesia catalana, i va contribuir a fer que l'autonomia de Catalunya comencés a ser vista com una alternativa política real.
Alfons XIII i la Renovació dels Partits Dinàstics
L’any 1901 va retornar el torn pacífic entre partits. Quan, l’any 1902, Alfons XIII va pujar al tron i va ser declarat major d'edat, es van renovar els lideratges dels dos grans partits dinàstics:
- Partit Liberal: liderat per José Canalejas.
- Partit Conservador: liderat per Antonio Maura.
El Govern Llarg d'Antonio Maura: La "Revolució des de Dalt"
Els conservadors, amb Antonio Maura com a figura prominent, van governar en diversos períodes. Durant el seu primer mandat destacat (1903-1904) ja van començar a perfilar la seva política de «revolució des de dalt». Amb aquesta, pretenien eliminar el caciquisme i les revoltes populars actuant des de les mateixes institucions, amb l'objectiu d'aconseguir el suport popular i mantenir l'ordre. Posteriorment, durant el seu mandat més extens, conegut com el "govern llarg" (gener de 1907 - octubre de 1909), van impulsar les reformes més significatives.
Reformes Electorals, Socials i Administratives
L’any 1907 van aprovar una nova llei electoral que, teòricament, pretenia aconseguir la puresa del sufragi. Amb aquesta llei, el vot es va fer obligatori. Per intentar apropar-se a la Lliga Regionalista, van impulsar un projecte de reforma de l’administració local. També van promoure un seguit de lleis socials (com la llei del descans dominical i la creació de l'Institut Nacional de Previsió) per intentar garantir l’ordre públic. No obstant això, la seva política va mostrar una gran intransigència en determinats moments, com es va palesar en la gestió dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). Addicionalment, van promulgar lleis de colonització interior per estimular l’agricultura.
La Política Exterior: Espanya i la Qüestió del Marroc
Context Africà: El Canal de Suez i les Potències
L’any 1869, els francesos van construir el Canal de Suez. Aquest canal interessava molt als britànics, que aspiraven a consolidar la seva influència a la regió per assegurar la ruta cap a l'Índia, mentre França ja consolidava el seu domini a Algèria i Tunísia. Egipte era desitjat tant per britànics com per francesos. Finalment, els britànics van comprar al paixà d’Egipte la majoria de les accions del canal, i l’any 1882 Egipte va esdevenir un protectorat britànic.
Intervenció al Marroc: Acords i Tensions Internacionals
L’any 1903, França va acordar amb Espanya el repartiment de zones d'influència al Marroc, afectant territoris com Río de Oro, Ifni, Ceuta, Melilla i el Rif. Amb aquest acord, França i Espanya es repartien el domini efectiu del Marroc, fet que va indignar Alemanya, que també tenia interessos a la zona.
L’any 1906 es va celebrar la Conferència Internacional d'Algesires per intentar apropar posicions entre les potències europees. D’aquesta conferència va sorgir una teòrica "independència" del Marroc, que no era real, ja que França i Espanya conservaven el dret d'intervenir-hi militarment en cas d'insurreccions o per garantir l'ordre. Alemanya va continuar mostrant el seu desacord amb la primacia franco-espanyola fins que, l’any 1912, després de noves crisis internacionals (com la d'Agadir el 1911), França li va cedir territoris a la regió del Camerun a canvi del reconeixement alemany del protectorat francès sobre la major part del Marroc, i de l'espanyol sobre la seva zona assignada.