Espanya al Segle XIX: Guerres Carlines i Regnat d'Isabel II (1833-1868)
Les Guerres Carlines: Carlins vs. Isabelins
El conflicte de les Guerres Carlines va enfrontar dues faccions amb visions oposades del futur d'Espanya:
- Carlins: Defensors de l'absolutisme i l'Antic Règim, recolzaven Carles V. No acceptaven reformes liberals. Els seus suports principals eren la noblesa, el clergat i la petita pagesia. Tenien una forta presència al País Basc, Navarra, l'interior de Catalunya i Castelló.
- Isabelins: Partidaris del liberalisme, buscaven l'eliminació de l'Antic Règim, la defensa de la Constitució i la separació de poders. Els seus suports eren la burgesia i part de la pagesia. Les seves bases principals es trobaven a Madrid, Barcelona, València i Sevilla.
La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
Desenvolupament i Conseqüències
Inicialment, els carlins van obtenir triomfs sota el comandament de Zumalacárregui, amb partides carlines que van arribar a formar un exèrcit regular. No obstant això, la victòria final va ser per als isabelins, liderats per Espartero. El resultat de la guerra va ser la signatura de la Convenció de Bergara (1839) entre el general carlí Maroto i el general isabelí Espartero.
La Regència de Maria Cristina (1833-1840)
Inestabilitat i Reformes Liberals
El període de la regència de Maria Cristina (1833-1840) va estar marcat per una gran inestabilitat. Entre 1834 i 1835, es van produir moviments revolucionaris a causa del descontentament per la situació política, la guerra, la crisi agrària i l'epidèmia de còlera. Aquestes revoltes van portar a la crema de convents i fàbriques.
Les Reformes de Mendizábal (1835-1837)
Entre 1835 i 1837, el govern de Mendizábal va impulsar importants reformes liberals:
- Restabliment de la Constitució de Cadis (1812) i posterior promulgació de la Constitució de 1837.
- Reforma agrària, que incloïa la dissolució del règim senyorial, l'eliminació dels mayorazgos (permetent als propietaris vendre les seves terres), la desamortització de béns eclesiàstics i la llibertat d'arrendaments agraris, industrials i comercials.
Final de la Regència
Entre 1837 i 1840, els liberals progressistes van guanyar les eleccions i van reformar la Constitució de 1837. Maria Cristina els va recolzar, però la inestabilitat política i la pressió van portar-la a renunciar a la regència i exiliar-se.
La Regència d'Espartero (1841-1843)
Govern Autoritari i Caiguda
Durant la seva regència (1841-1843), Espartero es va envoltar de militars, marginant el Partit Progressista, i va adoptar un caràcter autoritari. El 1842, va signar un tractat de lliure comerç amb Gran Bretanya, fet que va provocar alçaments a Barcelona que van ser durament bombardejats. Finalment, un cop d'estat liderat per Narváez va posar fi a la seva regència, i Espartero es va exiliar a Londres.
La Dècada Moderada (1844-1854)
Suports i Mesures Polítiques
Durant aquest període, els moderats van recolzar Isabel II. Els seus principals suports eren la burgesia agrària (burgesos enriquits i nobles terratinents), la jerarquia eclesiàstica i part de la petita burgesia. Les mesures més destacades van ser:
- Promulgació de la Constitució de 1845.
- Supressió de la Milícia Nacional i creació de la Guàrdia Civil.
- Aprovació de la Llei d'Ajuntaments.
- Reforma de la Hisenda.
- Signatura del Concordat amb la Santa Seu (1851) per aturar la desamortització i reforçar el control de l'Església sobre l'educació i la premsa.
Problemes i Desafiaments
La Dècada Moderada va afrontar diversos problemes:
- La Segona Guerra Carlina.
- L'aparició de nous partits polítics: la Unió Liberal, el Partit Demòcrata i el Partit Republicà.
- Escàndols de corrupció, especialment al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril.
El Bienni Progressista (1854-1856)
El Cop d'Estat i el Govern
El Bienni Progressista va començar amb un cop d'estat liderat per la Unió Liberal d'O'Donnell i el Partit Progressista d'Espartero, amb la publicació del Manifest de Manzanares. Isabel II va nomenar Espartero cap de govern i O'Donnell ministre de Guerra.
Actuacions i Reformes
Durant aquest període, es van dur a terme les següents actuacions:
- Retorn de la Milícia Nacional.
- Redacció de la Constitució de 1856 (que no va arribar a ser promulgada, coneguda com a non nata).
- Aprovació de la Llei de Ferrocarrils (1855) amb incentius a les empreses.
- Continuació de la desamortització de terres.
Problemes i Caiguda
El Bienni va estar marcat per una gran conflictivitat social, una crisi de subsistència i una epidèmia de còlera. La població demandava l'eliminació dels impostos de consum, l'eliminació de les quintes, l'increment de salaris i la reducció de l'horari laboral. Finalment, la Reina va retirar el poder a Espartero i el va donar a O'Donnell, qui va reprimir la conflictivitat de forma molt dura.
El Govern d'O'Donnell i la Unió Liberal (1856-1863)
Retorn al Moderantisme i Política Exterior
En aquest període, es va restaurar la Constitució de 1845 i es van aturar les actuacions del Bienni Progressista. La política exterior pretenia desviar els problemes interns i crear una consciència patriòtica. Es van realitzar actuacions a Indoxina, Mèxic (per cobrar deutes a Espanya) i el Marroc (degut a l'atac a Ceuta, aconseguint Sidi Ifni).
La Crisi Final del Regnat (1863-1868)
Inestabilitat i Repressió
Els últims anys del regnat d'Isabel II van estar marcats per una profunda crisi de govern, amb la protecció exclusiva dels moderats. Diversos esdeveniments van anunciar la crisi final:
- La Nit de Sant Daniel (1865): protestes d'obrers i estudiants que van resultar en 12 morts.
- La Revolta de la Caserna de Sant Gil (1866): un cop d'estat fracassat que va provocar 200 morts.