Espanya al segle XX: Economia, Política i Societat

Situació a Espanya a principis del segle XX

Població i demografia

Entre 1900 i 1930, la població espanyola va experimentar un creixement notable, fonamentalment a causa de la disminució de la mortalitat:

• Catalunya va tenir el creixement més important.
• També van créixer Madrid i la perifèria peninsular, però a l’interior la població es va estancar o va retrocedir.
• Migracions exteriors: cap a Sud-amèrica, Algèria i França.
• Migracions interiors: desplaçament del camp a la ciutat.

L'economia i els sectors productius

A principis del segle XX, Espanya era un país majoritàriament agrícola, però amb un important creixement industrial.

Els sectors econòmics

• L’agricultura: Es va produir un augment de la superfície cultivada i una millora dels rendiments mitjançant la reducció del guaret, l’increment del regadiu, la mecanització i l’ús d’adobs químics. Malgrat tot, a causa de l’augment de població, la producció era insuficient.
• L’activitat industrial: La producció d’energia elèctrica, controlada per capital basc i estranger, es va expandir. Catalunya es va deslliurar de la dependència del carbó britànic amb la construcció de la Canadenca. La indústria es va diversificar amb novetats en els sectors químic, elèctric, cimenter i automobilístic.

Impacte econòmic de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat d’Espanya a la Primera Guerra Mundial va comportar un gran benefici econòmic a causa de:

• L’increment de les exportacions als països bel·ligerants i neutrals.
• La reducció de les importacions.

*A la fi de la guerra, la represa de la producció als estats europeus va originar una forta crisi econòmica a Espanya.

Estructura de la societat espanyola

• Burgesia: Localitzada a Madrid, Barcelona i Euskadi. Es va enriquir gràcies al creixement industrial i portava un estil de vida propi; a Barcelona, les cases luxoses de l’Eixample i el Liceu en van ser els símbols.
• Proletaris: Molts eren nouvinguts del camp, sense recursos ni formació. Vivien en habitatges petits als suburbis en condicions higièniques precàries.
• Camperols: Representaven el 70% de la població. Amb una agricultura endarrerida, tenien condicions de vida nefastes, sovint per sota de la subsistència, fet que provocava l'emigració a les ciutats.
• Clergat: Va recuperar influència gràcies a un estatus legal privilegiat. Els partits liberals i republicans advocaven per separar l'Església i l'Estat i instaurar un sistema laic.

La política: regeneracionisme i crisi

El regeneracionisme

Després de la derrota militar de 1898, Espanya necessitava reformes radicals. El govern de la reina Maria Cristina només va introduir una reforma destacada: la creació del Ministeri d’Instrucció Pública per encarregar-se del sistema educatiu.

La descomposició del règim de la Restauració

Durant el regnat d’Alfons XIII (1902-1931), el sistema polític va entrar en crisi per diversos factors:

• La mort de Cánovas (1897) i Sagasta (1903) va fragmentar els partits dinàstics.
• El paper del rei, que nomenava presidents sense consens.

Això va generar governs inestables. Fins al 1917, hi va haver dos intents de renovació:

• Antoni Maura: Amb el suport de la Lliga Regionalista, va plantejar la Llei d’Administració Local (1907). La Setmana Tràgica i l’oposició del rei van provocar la seva caiguda.
• José Canalejas (1910-1912): Va limitar els ordes religiosos, va apujar impostos i va introduir el servei militar obligatori, topant amb els sectors conservadors.

L’oposició es va reorganitzar: el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux va guanyar força a Barcelona, i el PSOE va aconseguir el seu primer diputat el 1910.

La Setmana Tràgica de Barcelona (1909)

Va ser la protesta popular més important de l'inici del segle XX, originada per la mobilització de reservistes per a la guerra del Marroc. La vaga general del 26 de juliol va derivar en una insurrecció espontània i anticlerical amb barricades i incendis d'edificis religiosos. La repressió va ser enèrgica: 113 morts i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, que va provocar la caiguda de Maura.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

L’establiment de la dictadura

La situació estava deteriorada per la inestabilitat, la crisi econòmica i la derrota militar a Annual (1921), on van morir més de 10.000 soldats. El 12 de desembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera va fer un cop d’estat acceptat pel rei.

L’obra de la dictadura

• Directori Militar: Va suspendre la Constitució de 1876 i va prohibir partits i sindicats. Intel·lectuals com Unamuno es van haver d'exiliar.
• Directori Civil: Format per ministres civils conservadors.

Accions destacades:

• Militarment: Resolució del conflicte del Marroc amb el desembarcament d’Alhucemas (1925).
• Econòmicament: Sanejament de la hisenda i modernització (carreteres, xarxa telefònica i creació de CAMPSA).
• Políticament: Creació de la Unión Patriótica.

La crisi de 1929 i els conflictes socials van forçar la dimissió de Primo de Rivera el gener de 1930.

La dictadura i Catalunya

Tot i el suport inicial de la burgesia per motius econòmics, la dictadura va atacar la identitat catalana:

• Prohibició de l’ús públic i l’ensenyament del català.
• Prohibició de la bandera i dissolució de la Mancomunitat de Catalunya (1925).

Això va generar complots com el del Garraf (1925) i el de Prats de Molló (1926), liderat per Francesc Macià. Com a contrapartida, es va celebrar l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

El moviment obrer i la conflictivitat social

Sindicalisme anarquista i socialista

• Anarquisme: El 1910 neix la CNT, que esdevé majoritària a Catalunya. El 1918, Salvador Seguí (el Noi del Sucre) va impulsar els sindicats únics, passant de 74.000 a 345.000 afiliats.
• Socialisme: La UGT tenia forta implantació a Madrid, Astúries i Biscaia, creixent fins als 211.300 afiliats el 1920.
• Nacionalisme i altres: Creació del CADCI i del Sindicat Lliure (carlí), que s'enfrontà violentament a la CNT amb el suport de la patronal.

La conflictivitat laboral

Des de principis de segle (vagues de 1901 i 1902), la tensió va augmentar amb la Primera Guerra Mundial per la pèrdua de poder adquisitiu. Destaquen:

• La vaga general revolucionària de 1917.
• La vaga de la Canadenca (1919), que va aconseguir la jornada de 8 hores.

La crisi de 1917 i el final del règim

L'estiu de 1917 va convergir una triple crisi: militar, social (vaga de CNT i UGT) i política (Assemblea de Parlamentaris a Barcelona). Tot i que la Lliga Regionalista demanava una nova constitució, el por a la revolució social la va portar a pactar amb els partits dinàstics, abandonant les reformes.