Espanya durant la Segona Guerra Mundial i el pas de l'autarquia a la liberalització econòmica
Política exterior
En esclatar la Segona Guerra Mundial, el govern franquista va proclamar la neutralitat en el conflicte, però l'entrada d'Itàlia en la guerra va provocar un canvi d'actitud i Espanya es va declarar no bel·ligerant.
L'atac nazi a la Unió Soviètica (1941) va fer decidir al govern franquista enviar un suport a Alemanya: un cos de voluntaris anomenat la División Azul, format per 18.000 homes que van actuar al front de Leningrad. Va patir uns 5.000 morts i centenars de presoners.
Tot i això, el desembarcament angloamericà al nord d'Àfrica i la derrota d'Alemanya a Stalingrad van fer que Espanya tornés a l'status de país neutral i retirés els efectius de la División Azul, encara que durant molt de temps Espanya va continuar subministrant minerals a Alemanya.
De l'autarquia a la liberalització econòmica
Des del final de la guerra, el govern de Franco va impulsar una política econòmica de caràcter autàrquic. L'objectiu d'Espanya era convertir-se en un país autosuficient en matèria econòmica i que el volum d'importacions es reduís tant com fos possible.
L'autarquia significava que l'Estat exercia un control sobre l'economia, fixant preus i salaris, limitant les importacions i restringint la inversió de capitals estrangers.
L'impacte de la Segona Guerra Mundial no va afavorir el desenvolupament econòmic d'Espanya; a més, Espanya va ser exclosa del Pla Marshall. No va ser fins al 1951 que, gràcies a l'ajut nord-americà, l'economia va superar els índexs de producció i renda per càpita.
El fracàs de la política autàrquica va fer que, a partir de 1951, s'iniciés un canvi d'actitud del govern. Es va posar en marxa una política econòmica que va encetar un procés gradual de liberalització, que finalment es va culminar el 1959 amb l'aprovació del Pla d'Estabilització.
La industrialització i la necessitat d'importar
Espanya necessitava importar productes energètics, tecnologia i béns d'equipament. Així, la represa de la industrialització va comportar un creixent volum d'importacions, cosa que va ocasionar que la balança comercial presentés un saldo cada cop més negatiu. A més, la inflació estava en nivells molt elevats i els recursos financers cada vegada eren més escassos.
Davant d'aquest fet, les autoritats, que comptaven amb l'ajut tècnic i econòmic dels Estats Units i dels organismes econòmics internacionals, van dissenyar un projecte per posar fi a l'autarquia i liberalitzar l'economia, anomenat Pla d'Estabilització, que preveia les actuacions següents:
- Fixació d'un canvi estable de la pesseta amb les als tres divises.
- Reducció de la despesa pública i congelació del sou del funcionariat.
- Moderació salarial per tal d'evitar la inflació.
- Reducció de l'intervencionisme de l'Estat en l'economia.
- Liberalització de les importacions i afavoriment de les exportacions.
- Estímul de les inversions estrangeres, excepte en indústries de guerra, serveis públics i activitats relacionades amb la informació.
Aquestes mesures es van complementar el 1960 amb l'aprovació d'un nou aranzel proteccionista per compensar la liberalització del comerç. Entre el 1960 i el 1973 es va registrar un nivell de creixement tan important que només va ser superat pel del Japó.