L'Espanya de la postguerra, 1939-1959
L'ESPANYA DE LA POSTGUERRA, 1939-1959: ASPECTES SOCIALS, POLÍTICS Y ECONÓMICS
En obtenir la victòria, el bàndol nacional va establir una dictadura militar conservadora i en principi feixista. El règim, que es creia provisional i afeblit per la victòria dels Aliats en la 2a Guerra Mundial, va sobreviure i va poder participar en la Guerra Freda. La no bel·ligerància d'Espanya va tenir com a conseqüències una devastació material i la fractura social, que van ser difícils de superar a causa de l'autarquia, imposada per Franco, i l'absència d'una possible reconciliació. A la fi dels cinquanta, Espanya va entrar en un període de desenvolupament, gràcies a les reformes econòmiques liberalitzadores, que ràpidament va tenir efectes modernitzadors en la societat i, als anys setanta, en la política, quan Espanya, en la Transició, deixi de ser una dictadura i es converteixi en un Estat democràtic.
Fonaments i suports del règim
Institucions, bases ideològiques i oposició.
El règim de Franco va ser una dictadura militar i feixista, això últim provocat per les noves influències que es vivia a Europa, a prop de l'organització política i social, en relació amb el règim feixista. Ell primer període de la dictadura es va caracteritzar per la importància que se li va donar al culte a la personalitat de Franco, la defensa del tradicionalisme i el rebuig al sistema polític democràtic parlamentari.
L'Exèrcit, juntament amb l'Església, van recolzar el règim de Franco. L'Església, a canvi, va recuperar el control de l'ensenyament. Els seus principis morals van inspirar la legislació franquista. D'altra banda, l'Exèrcit va mostrar el seu caràcter castrense en la societat civil, a més d'ocupar càrrecs importants en el govern i l'administració.
La unificació dels grups polítics, aconseguida en la Guerra Civil, (FET i de les JONS) va fer possible que Franco pogués tenir un fort control social. L'única oposició, tolerada per El Caudillo, era el de la monarquia. Els juanistas, defensors del retorn de la monarquia en la figura de Joan de Borbó, no van tenir èxit. La resta de l'oposició era perseguida i va sobreviure al s'exilia i, alguns com la guerrillera maquis, a l'interior de forma clandestina.
Bases socials
La dictadura de Franco es va recolzar en l'oligarquia agrària i els grups financers i industrials. Va comptar amb el suport dels camperols propietaris, sobretot al centre i al nord, de les classes mitjanes i dels funcionaris, després de la depuració que va tenir lloc a la postguerra. En general, la classe obrera es va mostrar esquiva enfront del règim. En general, va predominar la indiferència en l'àmbit polític, produïda per la repressió i el trauma de la revolucionària etapa política anterior.
Espanya durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945)
Fins 1942, etapa de domini de l'Eix, el règim va intentar crear un model d'Estat feixista. Es van proclamar lleis per a la repressió de l'oposició amb efectes retroactius (Llei de Responsabilitat política, Llei de repressió contra la maçoneria i el comunisme). D'altra banda, s'organitzaven els sindicats verticals i organitzacions juvenils (Front de Joventuts, Sindicat Espanyol Universitari, ...). La repressió es va mantenir: aproximadament 40.000 execucions i 600.000 exiliats. Les Corts Espanyoles era la representació popular.
Al començament de la 2a Guerra Mundial, Espanya va adoptar una posició neutral, però en caure França Espanya va adoptar una posició de no bel·ligerància a favor de l'Eix. Franco va mantenir, davant d'aquesta situació, relacions amb Alemanya per sol·licitar la seva entrada en el conflicte. Però la participació d'Espanya en la guerra no puc ser possible, a causa de les penúries del país després de la postguerra i la manca d'una oferta atractiva de l'Eix: entrevista amb Hitler (Hendaia, octubre 1940) i amb Mussolini (Bordighera el 1941) . No obstant això, Espanya va enviar un cos de voluntaris, la Divisió Blava, a l'Eix quan Alemanya va envair l'URSS. El 1943, davant la possibilitat, cada vegada més gran, que la victòria fora del bàndol dels Aliats, Espanya va tornar a adoptar una posició neutral.
Espanya condenada internacionalment. La Guerra Freda
El canvi a la neutralitat, adoptat per Franco abans de finalitzar la guerra, no va ser acceptat pels Aliats. Com a conseqüència dels seus actes en la 2a Guerra Mundial, Espanya va ser vetada a l'ingrés de l'ONU i en la Conferència de Potsdam, ia més va ser condemnat el règim franquista a l'Assemblea General de l'ONU. L'any 1946 es França va tancar la frontera que la unia amb Espanya i es van retirar tots els ambaixadors autoritzats que estaven a Madrid. Posteriorment, Franco va abandonar la referència feixista en el seu govern, al mateix temps que ressaltava els aspectes més tolerables del seu règim a Occident: catolicisme, anticomunisme, ... També va iniciar una aproximació al món àrab i alguns països hispanoamericans, especialment a l'Argentina.
L'condemna que l'ONU l'havia fet a Espanya va ser retirada per la seva posició en la Guerra de Corea. La posició estratègica que tenia Espanya, va ser motiu perquè EE.UU signés un acord d'ajuda econòmica i cooperació militar el 1953. El mateix any la Santa Seu va signar el Concordat. Finalment Espanya és admesa a l'ONU (1955) i altres organitzacions internacionals, i la rebuda que Franco va donar a Eisenhower.
Del fascisme al nacionalcatolicisme y la tecnocracia
La construcció legal del règim de Franco va donar un canvi a causa de la derrota del bàndol feixista a la 2a Guerra Mundial. El fur dels Espanyols, que es va presentar com una carta atorgada, atorgava alguns drets als espanyols, però amb restriccions i sense garanties.
Després, Franco es va recolzar més en els ministres procedents d'organitzacions catòliques (Associació Nacional de Propagandistas). D'altra banda, els monàrquics reclamen el seu lloc a la monarquia, però Franco es nega. Quan es va aprovar la Llei de Successió, que defineix a Espanya com Regne, Franco tan sols va acollir a Espanya a Joan Carles, fill de don Joan de Borbó, sent aquest qui ocuparia el tron.
En els anys cinquanta, s'observa com Franco va dipositant, cada vegada en major mesura, una confiança en Carrero Blanco, tradicional catòlic, i el pes de l'organització sindical al règim: nacionalsindicalismo. El 1956 es van produir les primeres mostres d'oposició al règim al carrer: vagues universitàries, vagues industrials a Catalunya, Astúries i el País Basc. El malestar, econòmic i polític, es recupera amb la integració, al Govern i l'Administració, dels tecnòcrates, la majoria membres de l'Opus Dei. La construcció institucional del règim arriba al final amb l'aprovació de la Llei de Principis del Moviment (1958), que separa el règim franquista del feixisme, de la mateixa manera que de la democràcia. L'Estat és una monarquia, tradicional i catòlica.
L’economía
La tendència proteccionista de l'economia espanyola va arribar al límit en els primers anys de la dictadura, amb l'autarquia. S'ajunta l'ambició de l'autosuficiència productiva amb el fort control que tenia l'Estat en l'economia. La política del règim, inspirada en el feixisme, va dificultar la recuperació econòmica del país després de la postguerra.
La utilització de les cartilles de racionament va finalitzar en els anys cinquanta i la planificació industrial, liderada per l'INI (1941), va ser ineficaç. En l'àmbit agrari, es va compensar la devolució de terres als terratinents amb un pla d'extensió del regadiu, i així va aconseguir evitar el malestar entre els jornalers. La condemna que va patir Espanya, després de finalitzar la 2º Guerra Mundial, per l'ONU va provocar que l'autarquia fos l'única política possible. Gràcies al subministrament de blat, que ens aportava Argentina, es va evitar fams a finals dels quaranta.
En els anys cinquanta, els mediocres resultats de l'autarquia eren notables i, entre el 56 i el 58, el malestar social cada vegada era més gran. L'arribada de ministres tecnòcrates, a finals dels cinquanta, va obrir una etapa d'obertura econòmica i immediat enlairament econòmic.
Els antics sindicats es van substituir pels sindicats verticals, en els quals s'agrupaven treballadors i empresaris per sectors productius. Es va prohibir la vaga. La legislació laboral del franquisme va ser proteccionista dels treballadors gràcies a la influència dels falangistes, principalment en matèria d'acomiadament. En general, els treballadors no van donar suport al franquisme i el seu enquadrament en el sindicat vertical responia a una obligació formal.
La societat i la cultura
La guerra va finalitzar amb la victòria dels conservadors. Els derrotats van ser perseguits: depuració en l'Administració, exili, camps de concentració, execucions ... A Espanya es va imposar un model social tradicional de influx religiós. La dona va ser bandejada a l'àmbit domèstic i la família es va convertir en el si de l'organització social bàsica. L'adoctrinament polític es va realitzar mitjançant les organitzacions del Moviment Nacional i va ser important en l'àmbit de l'ensenyament.
La majoria dels intel·lectuals es van exiliar. El franquisme va afavorir un retorn a la tradició cultural: exaltació del nacionalisme i de les virtuts militars, i la història imperial. La censura va ser forta. El cinema es basava en els valors que proclamava el règim del país. L'oci dels espanyols estava concentrat en el futbol i els toros. El règim va comptar amb un sector de la intel·lectualitat espanyola i, més endavant, va tolerar obres subtilment crítiques.