Evidències de l’Evolució: Fòssils, Òrgans Homòlegs i DNA

Proves paleontològiques (els fòssils)

Estudiant els fòssils em pogut descobrir l’edat d’aquest fòssil a través del carboni 14. Són especialment interessants els fòssils que representen formes de transició entre grups diferents. Els fòssils d’Ichthyostega (va viure fa 375 milions d’anys, feia 1,5m de longitud), presenten característiques que els presenten entre els peixos i els primers amfibis. Un altre cas és l’Archaeopterix (va viure fa 150 milions d’anys d’entre 35 i 40 cm d’alçada), una forma de transició entre dinosaures i aus.

Proves anatòmiques (òrgans homòlegs)

Les extremitats dels vertebrats són òrgans homòlegs, és a dir, òrgans amb funcions diferents però amb una estructura anatòmica que denota un origen comú. Procedien d’un mateix vertebrat.

Proves embrionàries

La gran semblança entre els embrions dels peixos, amfibis, aus, rèptils, i mamífers es considera una prova a favor del procés evolutiu, ja que també suggereix un origen comú per a tots els vertebrats.

La biologia molecular (similituds moleculars)

Existeix una gran uniformitat entre els components moleculars dels éssers vius.

• El material genètic de tots ells, des dels bacteris fins a les plantes i els animals és el DNA.
• A més tots sintetitzen les proteïnes del seu cos a partir dels mateixos 20 aminoàcids.
• La clau o codi genètic, que regula la traducció de la informació codificada en el DNA a proteïnes és la mateixa en tots els éssers vius.

D’altra banda, si l’evolució és el resultat de canvis heretats en les poblacions, els canvis evolutius han de quedar enregistrats en les molècules responsables de l’herència, és a dir, en el DNA. Actualment es pot analitzar i comparar directament el material genètic de diferents espècies i, consegüentment establir el grau de parentiu evolutiu entre espècies diferents.

Exemple: la semblança entre el nostre DNA i el del ximpanzé és del 98,7%. La semblança amb el DNA del gibó és del 94%, i baixa fins al 91% amb el de la mona rhesus.

El neodarwinisme.

La variació en els trets entre els individus d’una població es deu, d’una banda a la recombinació genètica que té lloc en la reproducció sexual, i d’una altra a l’existència de mutacions.

La selecció natural actua sobre la variabilitat i és la responsable de l’evolució gradual de les espècies. Els individus que sobreviuen i arriben a reproduir-se són aquells que tenen la informació genètica que els adapta millor a les condicions del medi. Així doncs de generació en generació, la informació genètica del conjunt de la població es va modificant fins al punt que pot conduir a l’aparició d’una nova espècie (especiació).

L’especiació, formació de noves espècies per aïllament geogràfic.

L’aïllament d’una part de la població és també un factor clau en l’especiació. En dificultar la barreja, afavoreix la diversificació de la constitució genètica de les poblacions, i n’impossibilita la hibridació.

L’evolució de l’home: dels principals homínids a l’homo sapiens.

Els pòngids i els homínids deriven d’un origen comú que possiblement portava un règim herbívor i una vida arborícola. Els homínids que dominaven la locomoció bípeda es tracta dels Australopitecs que hi havia desenvolupat un increment de la capacitat carniana respecte els Ramalopithecus. A mesura dels anys es alliberar la mà i a través d’una intel·ligència més dotada és va permetre l’ús d’instruments. També va canviar el règim d’herbívor a omnívor, que simbolitza l’augment del consum de carn en els homínids i l’evolució de les dents d’aquests. Totes les característiques esmentades anteriorment van afavorir a la selecció natural per poder arribar fins l’actualitat.