Evolució del Franquisme: Política, Economia i Resistència
Evolució del Règim: Dècades dels anys 40 i 50
Fins al 1945, la força predominant és la Falange. El 1943, la Llei d’unificació en un sol partit (FET i JONS) va integrar el Frente de Juventudes, la Sección Femenina i el lideratge de Franco. S’hi van unir feixistes, les JONS, la Falange (base ideològica), tradicionalistes, la CEDA i alguns monàrquics.
La ideologia del Règim es basava en dos documents: “Los 27 puntos de la Falange” (1934) i “El Fuero del Trabajo” (1938). Les seves característiques principals eren el nacionalisme espanyolista, el refús al sistema democràtic liberal, l'intervencionisme estatal, el partit únic i el culte al cap.
Entre 1939 i 1945, els governs van estar formats per militars i falangistes, centrant-se en la creació de l'Estat Major, la Llei de protecció de la indústria nacional, la Llei de bases de l’organització sindical i la divisió territorial militar i civil. També es va implementar la Seguretat Social (1941) i el Seguro Obligatorio de Enfermedad (1943).
La Democràcia Orgànica
El 1945, en acabar la II Guerra Mundial, Europa va pressionar Franco. La Democràcia orgànica va ser un intent de maquillar la dictadura. A diferència de la democràcia liberal, el franquisme va establir:
- Legislatiu: Les Corts (1942), amb procuradors triats per Franco.
- Executiu: Franco com a cap de govern i ministres amb funcions auxiliars.
- Judicial: Franco com a cap del poder judicial.
- Constitució: El “Fuero de los españoles” (1945).
Política internacional
La política exterior va estar marcada per la II Guerra Mundial. Franco va mantenir una política de no bel·ligerància, tot i l'enviament de la División Azul a Leningrad (1941). Després de la derrota de l'Eix, Espanya va patir un aïllament internacional (ONU, 1946). Amb l'inici de la Guerra Freda, els EUA van restablir relacions, culminant amb el Pacte de Madrid (1953) i l'entrada a l'ONU (1955).
Economia dels anys 40 i 50
La postguerra va estar marcada per l'autarquia i el control estatal. L'agricultura va patir una profunda crisi, agreujada per la paralització de la reforma agrària i l'aparició de l'estraperlo. El 1941 es va crear l'INI per impulsar la indústria estatal.
Als anys 50, el govern va iniciar un canvi amb el Pacte de Madrid (1953) i la creació de la SEAT (1950). El 1957, el primer govern de tecnòcrates (vinculats a l'Opus Dei) va implementar el Pla d'Estabilització, seguint les directrius del FMI i l'OCDE.
La resistència i l'oposició
L'oposició es va organitzar en tres etapes: la resistència del maquis (1939-1944), la reorganització antifranquista (1944-1947) i la consolidació del franquisme (1948-1951). A Catalunya van destacar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el Front Nacional de Catalunya (FNC).
L'oposició exterior es va centrar a França i Mèxic, mantenint les Corts republicanes a l'exili i la Generalitat (Josep Irla i Josep Tarradellas). Els monàrquics, liderats per Joan de Borbó, van intentar restaurar la monarquia mitjançant el Manifest de Lausana (1945).
Evolució del Règim: Dècades dels 60 i 70
El creixement econòmic va ser espectacular gràcies a la revolució agrícola, l'emigració i els Plans de desenvolupament (1964-1975). La indústria es va diversificar, destacant el sector metal·lúrgic, químic i l'automoció a Barcelona i Madrid.
Església, poder i centralisme
L'Església va donar suport al règim mitjançant el nacionalcatolicisme i el Concordat de 1953. No obstant això, als anys 60 van sorgir moviments crítics (JOC, HOAC, abat de Montserrat).
El franquisme va imposar un centralisme radical, reprimint la llengua i cultura catalanes. El catalanisme va esdevenir el motor de la resistència, culminant el 1971 amb l'Assemblea de Catalunya, que reclamava llibertat, amnistia i l'Estatut d'autonomia.