Evolució del Monisme Antropològic: De Demòcrit a Hume

Evolució del Monisme Antropològic

Segles després va sorgir el monisme antropològic de la mà de Demòcrit. Segons ell, l'ànima és un conjunt d'àtoms que, en morir, es separen. Defensava que l'ànima i el cos anaven junts.

Protágoras i el Relativisme

Més tard, Protágoras va sorgir amb la idea que l'home és la mesura de totes les coses. Afirmava que no hi ha res que sigui real ni veritable, ja que és la nostra pròpia percepció la que determina com és la realitat o el bé.

Aristòtil i la Unió Ànima-Cos

Aristòtil va ser el següent gran pensador que es va disposar a resoldre aquest problema, encara que les seves teories van ser massa revolucionàries per l'època en què vivien, fet que el va portar a ser oprimit per la inquisició (fet històric que cal contextualitzar).

La Naturalesa Humana segons Aristòtil

• Segons ell, els humans eren els únics que tenien ànima racional.
• Afirmava que érem un compost de matèria (el nostre cos) i forma (la nostra essència).
• Aristòtil utilitzava el terme d'ànima com a sinònim de vida; la seva ànima era la forma de vida pròpia de l'home i estava unida al cos; cap dels dos podia tenir sentit per separat.

La Recerca de la Felicitat (Plató i Aristòtil)

Tant Plató com Aristòtil van formular la pregunta: Què he de fer per tenir una vida millor?

Els dos pensadors asseguraven que els homes aspiren a la felicitat i el camí per assolir-la és a través de la recerca del coneixement i de la justícia. A això ho van anomenar vida contemplativa. L'home ha de saber utilitzar la seva intel·ligència per saber què ha de fer i actuar en conseqüència.

L'Home Lliure

Tots dos estaven d'acord en què només l'home lliure és l'autèntic home i ha de fugir de la feina i de les tasques que no l'encaminin cap al coneixement.

La Felicitat Aristotèlica

Aristòtil plantejà que la felicitat és allò que desitgem tots els homes, encara que sovint no estiguem d'acord en com assolir-la.

Hume i el Jo com a Conjunt de Percepcions

Per finalitzar amb el monisme antropològic, vam tenir a Hume. Aquest defensava que el jo és el conjunt de percepcions de nosaltres mateixos i que la nostra ànima era el conjunt de records, pensaments, sentiments i imatges.

Les conclusions de Hume permeten afirmar que l'home pren consciència dels límits de les seves capacitats intel·lectuals.