Evolució del Moviment Obrer a Espanya: CNT i UGT
L'evolució del moviment obrer
El sindicalisme de masses: CNT i UGT
A Barcelona, el 1907, més de 50 societats obreres van crear una federació sindical anomenada Solidaritat Obrera (a imitació de l'exitosa Solidaritat Catalana, creada el 1906). El 1910 es va convertir en la Confederació General del Treball Espanyola. Hi predominava l'anarcosindicalisme, que va adoptar la vaga general com a eina de lluita. Els socialistes (la UGT) es van retirar de l'organització.
El 1911 va passar a dir-se Confederació Nacional del Treball (CNT). El 1918, al Congrés de Sants, van acordar la creació de sindicats únics, per tal de coordinar-se millor. Entre els seus dirigents cal esmentar Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Joan Peiró i Àngel Pestaña.
El 1919 va ingressar a la CNT la Federación Nacional de Agricultores, anarquista i amb força suport entre els jornalers andalusos. La CNT va esdevenir llavors el sindicat més important d'Espanya, especialment a Catalunya, Andalusia i el País Valencià.
La Unió General de Treballadors (UGT) va continuar vinculada al PSOE. Pablo Iglesias n'era el president. Es va organitzar també en sindicats únics (federacions d'indústria). Va créixer a Madrid, al País Basc, i entre els miners d'Astúries i els jornalers andalusos. A Catalunya era molt minoritària. CNT i UGT van protagonitzar conjuntament les vagues generals del 1916 i el 1917.
La vaga de la Canadenca (1919)
El febrer del 1919 s'inicia a Barcelona una vaga a La Canadenca. La CNT va aturar, en solidaritat, totes les empreses de subministraments. A principis de març, tot i la militarització (és a dir, que els soldats substitueixen els obrers a les fàbriques), la vaga era general.
Amb la mediació governamental, el comitè de vaga i la patronal van signar un acord, pel qual es readmetien els obrers acomiadats, s'aconseguien millores salarials i la jornada de 8 hores. Però el capità general no va alliberar tots els detinguts i els obrers van reprendre la vaga. Es va tornar a declarar l'estat de guerra. Les autoritats van ressuscitar el sometent, per restaurar l'ordre. La patronal va amenaçar amb el locaut. A mitjan abril la vaga s'havia acabat amb una clara derrota obrera.
El pistolerisme
L'augment del cost de la vida va provocar conflictivitat social. Els empresaris, des de la Federació Patronal, es van mostrar intransigents i van utilitzar el locaut. A la CNT hi havia dues tendències. D'una banda, els anarcosindicalistes, partidaris d'una estratègia sindical, que eren majoria i dirigien el sindicat; de l'altra, els anarquistes, que volien una revolució immediata. Alguns grups anarquistes, com
- Los Solidarios, van atemptar contra autoritats, patrons, encarregats i obrers d'altres tendències ideològiques, tot assassinant el president del govern Dato (1921) –el quart mort en atemptat–.
Per contrarestar la CNT, la patronal va fomentar els Sindicats Lliures (1919), que empraven la violència contra els cenetistes i comptaven amb la complicitat de la policia. Amb la llei de fugues, la policia i la Guàrdia Civil podien disparar contra els detinguts en cas d'intent de fugida. Molts dirigents republicans i obrers van ser empresonats (Lluís Companys va ser tancat a 'La Mola', a Maó) i d'altres assassinats, com l'advocat laboralista Francesc Layret i el dirigent de la CNT Salvador Seguí.
A Andalusia va tenir lloc el trienni bolxevic (1918-1921), en el qual els jornalers van protagonitzar accions violentes.