Evolució del Teatre Català Postguerra: De Sagarra a Benet

Evolució del Teatre Català Postguerra

Etapa Post-70: Renovació i Experimentació

Després del règim franquista, el teatre en llengua catalana, prohibit i desconnectat de les línies innovadores fins a la Segona Guerra Mundial (IIGM), reprèn l'activitat de manera professional i pública el 1946.

Sagarra i la Renovació Inicial

• Josep Maria de Sagarra, amb obres com La fortuna de Silvia i Galatea, planteja conflictes morals on la guerra té un paper desencadenant del desenvolupament psicològic dels personatges.
• La renovació de Sagarra va ser desestimada per la crítica, obligant-lo a retornar a formes dramàtiques del passat.

Anys 50 i 60: Nous Dramaturgs i Direcció

A la segona meitat dels anys 50 es va afavorir la promoció o descoberta de dramaturgs com Joan Oliver i Salvador Espriu.

Una altra instància que va contribuir a la renovació del teatre català va ser la creació del Premi Josep Sagarra, que, juntament amb altres premis, va servir de plataforma per als dramaturgs joves.

Protagonisme de la Direcció i l'Espai Escènic

A finals dels 60, pren protagonisme el s DIRECTOR i l'expressió corporal. És l'època dels muntatges on l'espai escènic substitueix els decorats, esdevenint un espai polivalent segons cada espectacle.

• Els Joglars van actuar a partir del 1962.
• Els Comediants es van aglutinar entorn de Joan Font.

Desenvolupament del Teatre al País Valencià

El desenvolupament teatral al País Valencià ha estat relacionat amb la intervenció dels germans Rodolf i Josep Sirera. L'accés dels Sirera als escenaris va tenir lloc en el context del Centre Experimental VLC, estrenant la seva primera obra, La Pau, als anys 70.

Benet i Jornet: Una Nova Etapa

Inicis i Realisme Històric

El 1964 marca una nova etapa del teatre català amb l'estrena d'Una vella, coneguda olor. Això va confirmar l'existència d'autors joves que volien fer teatre diferent.

Les primeres obres, emmarcades en la renovació, s'insereixen en el realisme històric. L'escena d'Una vella... se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona durant l'estiu del 62.

Experimentació Formal i Crítica

Aquesta base realista es va veure reformulada a través de l'experimentació formal. Obres com Berenaveu a les fosques reprenien el teatre realista i la influència de Bertolt Brecht per analitzar críticament la realitat de la postguerra.

La mala recepció d'aquesta obra el va dur cap a un teatre més imaginatiu, concretat en La desaparició de Wendy, que planteja una reflexió sobre el teatre amb ressons autobiogràfics.

Fases Finals i Temàtiques Personals

• Ai, carai! (1990) és una comèdia on Benet radiografia la seva generació.
• Passa a l'última fase de producció dramàtica amb Desig (1991), que transcorre en un món de cotxes, carreteres secundàries i residències, amb imprecisió en l'espai-temps.
• Desig configura un cicle on l'autor reflexiona sobre temes personals.

Producció Televisiva i Últimes Obres

Benet ha mantingut una producció constant de teatre infantil i juvenil, i ha ampliat la seva producció per a la televisió amb sèries com Poble Nou.

Salamandra (2005) és una de les seves últimes obres, rica temàticament, centrada en Claud i Travis, realitzadors de cinema (un director i l'altre realitzador de documentals), jugant amb el joc de perspectives.