Evolució de les Societats Capitalistes i Comunistes (1945-1980)
Les societats capitalistes
Després de la Segona Guerra Mundial, Occident va viure un període de gran creixement econòmic, encapçalat pels EUA. L’augment de la producció, l’accés a energies barates i la innovació tecnològica van estimular el consum privat, basat en la possessió de béns materials. Es va consolidar la societat de consum i es va ampliar la classe mitjana, tot i que van persistir desigualtats socials.
Paral·lelament, l’Estat va adoptar un paper intervencionista amb polítiques de benestar:
- Regulació del mercat.
- Fiscalitat progressiva.
- Serveis públics universals.
A Europa occidental es van consolidar les democràcies parlamentàries amb sistemes pluripartidistes. A la dècada del 1960, van sorgir nous moviments socials (drets civils, feminisme, pacifisme, ecologisme) que van sacsejar el conformisme social i polític. El 1973 va esclatar una crisi econòmica per l’encariment del petroli, que va provocar atur i inflació. El neoliberalisme, liderat per Thatcher i Reagan, va impulsar la privatització, la reducció de l’Estat i la liberalització econòmica com a resposta a la crisi.
Les societats comunistes
Cap als anys 50, la Unió Soviètica s’havia recuperat de la Segona Guerra Mundial amb un sistema basat en la propietat col·lectiva, la planificació econòmica i una indústria pesant prioritària. Tot i proporcionar serveis bàsics universals, el model mostrava ineficiències i escassetat, mentre una elit privilegiada —la nomenklatura— dirigia el sistema.
Stalin exercí un poder repressiu amb:
- Culte a la personalitat.
- Camps de treball (gulags).
- Control total de la societat.
La seua mort el 1953 va obrir el pas a la desestalinització, liderada per Khrusxov, que va impulsar reformes, una certa obertura cultural i avenços tecnològics com l’Sputnik. Tot i millorar les condicions de vida, les desigualtats i la manca de llibertats persistien. Diverses revoltes populars a Berlín, Poznan i Budapest foren reprimides brutalment per l’URSS. La Primavera de Praga (1968) va intentar instaurar un “socialisme de rostre humà”, però va ser sufocada. Finalment, el sindicat independent polonès Solidarnosc, liderat per Lech Walesa, va representar un moviment fort de dissidència que marcaria la crisi del bloc comunista.