Evolució Urbana: Plànols, Ciutat Industrial i Àrees Metropolitanes
Tipus de Plànols Urbans i Evolució de la Ciutat
Tipus de Plànols Urbans
Plànol Irregular
És el que correspon a la ciutat preindustrial (medieval). La musulmana té un plànol laberíntic que impedeix que la ciutat creixi, a causa de les muralles, que diferencien l'àmbit rural de l'urbà.
Plànol Ortogonal (Reticular o en Quadrícula)
Es va començar a Grècia, amb les ciutats campament; i a Amèrica del Nord, amb les ciutats fundades pels espanyols a l'Edat Mitjana. Ciutats dels EUA (Manhattan) en són un exemple. Tenen grans avingudes en diagonal.
Plànol Radiocèntric
Neix al voltant d'un monestir i correspon a ciutats de l'Edat Mitjana que no tenen un plànol concebut prèviament, és a dir, que no són planificades. Les muralles són circulars o ovalades. El plànol radiocèntric pot ser planificat prèviament. Presenta una visió centralitzada de la ciutat: el centre és el lloc més accessible i on hi ha un monument o un edifici de gran rellevància. És per això que les capitals acostumen a adaptar aquest plànol.
Plànol Lineal
Propi de nuclis petits, en els quals una via de comunicació és l'eix vertebrador del creixement urbà. Té una forma allargada. L'exemple més clar és la Ciutat Lineal de Madrid. És el primer model urbanístic que es basa en la idea de ciutat jardí, és a dir, d'acostar la natura i l'espai verd a la ciutat.
La Ciutat Industrial (Segle XIX)
El segle XIX va marcar la transició del treball artesà a la producció industrial. Aquesta nova forma de producció utilitzava màquines i mà d'obra assalariada. Les fàbriques van afavorir el creixement accelerat del fenomen urbà. La producció industrial necessitava molta mà d'obra, i l'elevat atur agrari va provocar un èxode rural massiu cap a les ciutats industrials, impulsant un procés d'urbanització de la població.
Les ciutats van experimentar una expansió ràpida i incessant davant la demanda d'espai i per poder instal·lar les noves zones productives. L'enderrocament de muralles i el desenvolupament dels transports van permetre planificar el creixement de la ciutat per mitjà dels eixamples. En aquest context, van sorgir dues classes socials principals: la burgesia i el proletariat.
La Ciutat del Segle XX
El segle XX va veure una expansió ininterrompuda de les ciutats, impulsada per la immigració i l'increment de la natalitat. El fracàs de les polítiques rurals va portar misèria a les zones agràries, accelerant la immigració a partir de la dècada de 1950. La perifèria va créixer de manera anàrquica, amb l'aparició de barris nous formats per grans blocs d'habitatges.
De la Ciutat a l'Àrea Metropolitana
Una altra part de la població immigrada es va assentar en municipis propers a grans centres urbans com Madrid, Barcelona i Bilbao. El creixement de la metròpoli va depassar els límits municipals i es va enllaçar amb les zones de creixement de les ciutats pròximes. Així, la idea de "ciutat gran" va evolucionar cap a la de conurbació i, d'aquesta, a la d'àrea metropolitana.