El Món com a "Res Extensa" en la Filosofia Cartesiana

) El Món: “La Res Extensa”

Fins aquí, Descartes ha demostrat l’existència del subjecte pensant i l’existència de Déu. No obstant això, encara no ha demostrat que existeix el món extern, un món corpori, material, diferent de les idees i que pot ser conegut. La demostració de l’existència del món és imprescindible per poder fer ciència. Descartes utilitza la bondat i la veracitat divines com a garantia de l’existència del món i la seva correlació amb les nostres idees.

El seu raonament es pot resumir en: tenim idees sobre l’existència d’un món extern i com Déu és bo i veraç no permetria que visquéssim enganyats pensant que existeix aquest món i que el que en pensem és veritable, per tant, aquest món existeix i pot ser conegut.

La Relació Ànima - Cos/Màquina

Segons Descartes, l’ésser humà és una dualitat, un compost de substància pensant (ànima) i substància extensa (cos). Res cogitans i res extensa no es necessiten mútuament per existir. Les dues substàncies interaccionen a través de la glàndula pineal, situada a la base del cervell (solució cartesiana a la relació cos-ànima). Les percepcions i sentiments humans són el resultat de moviments mecànics, produïts pels “esperits animals”, corpuscles subtils que des del cervell es desplacen fins als músculs a través dels nervis.

Les passions, per exemple, resulten de la influència mecànica dels estímuls externs sobre els “esperits animals”. L’home, no obstant això, pot modificar aquesta relació mitjançant l’acció i l’hàbit. Descartes creu en el lliure albir (llibertat de l’ànima), la qual cosa li permet parlar de moralitat, tot i el determinisme del cos.

L’ànima té dues funcions:

• L’enteniment, que és la facultat de pensar.
• La voluntat o facultat de triar, que Descartes identifica amb la llibertat.

Per a ell, l’existència de la llibertat és evident (idea innata) i és, a més, la màxima perfecció de l’home. En què consisteix la llibertat? Bàsicament en la capacitat de triar entre les diverses opcions que se’ns presenten, i més concretament, en què la voluntat triï allò que l’enteniment li presenta com a bo i vertader. Llibertat és sotmetre la voluntat a l’enteniment.