La farga catalana: funcionament del forn, la trompa d'aigua i el martinet

La farga catalana

La farga catalana era l'establiment on es produïa ferro pel procediment de reducció del mineral conegut com a «procediment català». La farga catalana estava formada per diverses parts. En primer lloc tenia un forn, que era l’element més important del primer procediment. Es col·locava el carbó davant la tovera i la mena al costat del carbó, i al damunt també s’hi posava carbó. Un cop això es deixava en funcionament durant unes 3 o 4 hores, per així reduir la mena. El forn podia arribar a uns 1000 graus centígrads. El forn tenia forma de tronc de piràmide, amb tres parets planes i una de convexa, servia per fer més fàcil l’extracció del producte final. El forn era fet de pedres fogueres revestides amb peces de ferro.

En segon lloc tenia una trompa d'aigua, que és el sistema d'alimentació d'aire utilitzat a la farga. Un canal alimentava un tub vertical que presentava una disminució en la secció just després en la qual uns petits forats permetien l'entrada d'aire. Arribant a la caixa dels vents, l'aigua i l'aire que queien barrejats dins del tub es separaven aquí. L'aigua sortia per un petit forat situat al fons de la caixa, mentre que l'aire sota l'efecte de la pressió passava per la tovera directament al cor del forn. Així, la combustió del carbó es mantenia dins del forn a una temperatura d’uns 1000 graus desitjada. Així es formava, a la base del forn, un bloc incandescent essencialment constituït de ferro: el masser.

La farga va ser capaç de proporcionar la quantitat de ferro que demanava la societat, fins que va esdevenir-se la revolució industrial. A partir d'aquest moment, la demanda va superar l'oferta i aparegueren els alts forns de gran producció.

A Catalunya, però, la siderúrgia a gran escala, va fracassar, especialment per raó de la manca de recursos naturals, concretament de carbó i de mineral de ferro.

El martinet

El martinet és la tercera part i l'eina característica de la farga. Mogut per la força de l'aigua, servia per dues operacions:

• per fracturar la mena abans d'introduir-la al forn (una capa de mena, una capa de carbó...)
• per forjar el metall obtingut: a la sortida del forn, el masser era moldejat pel martinet. Això permetia d'eliminar les escòries i de millorar les qualitats mecàniques del metall.

La mena és un producte geològic enriquit amb un tipus determinat de mineral. La producció de vuit tones de ferro consumia trenta tones de mena i cinquanta de carbó. La importància del carbó en la farga es dedueix pel fet que les fargues eren instal·lades molt a prop dels grans boscos. No importava tant la proximitat del mineral com la del carbó ja que per cada tona del mineral se’n consumien gairebé dues d’aquell.

El ferro batut, segons les dimensions del perfil, rebia diferents denominacions. (Verga o vergalina, emprat per a fer claus, barrot, barres grosses quadrades de tres dits d’ample i de gruix, i cairal, quadrat d’un dit. Els perfils brillants i amb acabat rectificat rebien el nom de plata. Era molt corrent que la companyia que explotava una farga fos formada per un fargaire i un soci capitalista, provinent del comerç o de les professions liberals, el qual hi aportava la major part del capital.