El feixisme italià i l'alemanya nazi
EL FEIXISME ITALIÀ:
2.1.- Itàlia en la postguerra. La Iª Guerra Mundial deixa en Itàlia moltes morts, una economia desfeta, un elevat deute, augment de preus, baixada dels salaris reals i augment de l’atur. A més, a Itàlia hi ha un fort descontent perquè Gran Bretanya i França no els donen els territoris que els havien promès si guanyaven la guerra quan canviaren de bàndol (irredemptisme). A açò cal sumar la inestabilitat política i una forta tensió social: els treballadors es revolten i la burgesia té por al triomf d’una revolució obrera.
2.2.- L’ascens del feixisme. Mussolini crea en 1919 els fasci de combat (camises negres) per atacar violentament als obrers comunistes i socialistes i els seus líders. En 1921 els transforma en el Partit Nacional Feixista (PNF), que volia un Estat fort que garantira la propietat privada i s’expandira per l’exterior. Té el recolzament de la burgesia, l’església i el propi rei. Com fracassen en les eleccions, en 1922 boicotegen una vaga general dels treballadors organitzant una Marxa sobre Roma i pressionen fins que el rei nomena a Mussolini cap del govern.
2.3.- La dictadura feixista. Entre 1922 i 1925 Mussolini es fa amb tot el poder i instaura una dictadura feixista: persegueix els adversaris polítics (pallisses, empresonaments i assassinats), manipula les eleccions i, finalment, li lleva tots els poders al parlament en favor d’ell (Il Duce). Prohibeix els partits polítics (excepte el PNF), les vagues i els sindicats (excepte el sindicat vertical feixista). Instaura la censura, controla l’economia amb l’objectiu de l’autarquia (produir tot el que necessitaven dins del país i restringir al màxim les importacions) i dirigeix fins i tot la vida social. Política exterior militarista i expansionista (comparació amb l’Imperi Romà): campanya per recuperar els territoris “irredempts” (Trieste, Dalmàcia i sud-est de França) i expansionisme colonial (Líbia, Albània)
L’ALEMANYA NAZI (I):
3.1.- La República de Weimar. La República de Weimar és el sistema que s’instaura en acabar la guerra i que ha de fer front a una greu crisi econòmica (hiperinflació), al pagament de les reparacions de guerra, la inestabilitat política i social i intents de revolucions obreres i colps d’estat nazis.
3.2.- Hitler i el partit nazi. En 1920 Adolf Hitler funda el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya (NSDAP), del qual és el líder i té a disposició una organització paramilitar (les SA). Després del fracàs del putsch de Munic (intent de colp d’estat), escriu a la presó el Mein Kampf (La Meua Lluita), on exposa les seues idees: antiparlamentarisme, odi al bolxevisme o comunisme, superioritat de la raça ària (racisme), antisemitisme i ultranacionalisme expansiu (Alemanya havia d’envair tots els territoris de parla alemanya per formar un imperi o Reich). Demagògia: en plena crisi promet treball i pujada de salaris als treballadors i seguretat i beneficis a la burgesia, acusant a jueus, comunistes i demòcrates de provocar la crisi. Ataquen violentament a les organitzacions d’esquerres, presentant-se com als defensors de l’ordre social capitalista front al perill revolucionari (recolzament de la burgesia).
3.3.- El nazisme al poder. El crac del 29 afecta durament a Alemanya entre 1929 i 1933: tancament de fàbriques, sis milions d’aturats i descontent social. Del descontent s’aprofiten els partits extremistes: intel·lectuals i treballadors s’apropen al partit comunista i volen una revolució, mentre que burgesos, agricultors i alguns obrers en atur s’apropen al partit nazi. Després de les eleccions de 1932 Hitler aconsegueix que el nomenen canceller i, des del poder, transforma la democràcia en dictadura nazi: incendien el Parlament i acusen als comunistes i Hitler s’atorga tots els poders per a ell, proclamant el III Reich (imperi) i proclamant-se führer (guia).