Ferrocarril, Comerç i Finances a l'Espanya del segle XIX

El Ferrocarril al segle XIX

A mitjan segle XIX a Espanya, l'endarreriment dels transports era notable en relació amb altres països del continent; es disposava de menys de 1.000 km de vies fèrries. El ferrocarril representava l'oportunitat per intentar vertebrar un mercat nacional i impulsar l'economia.

Construcció de la Xarxa Ferroviària

El primer traçat ferroviari espanyol va ser inaugurat el 1848 per unir Barcelona amb Mataró, però la construcció massiva de la xarxa va haver d'esperar la Llei General de Ferrocarrils del 1855.

La crisi financera del 1866 va enfonsar les accions ferroviàries i va paralitzar molts projectes, però la construcció es va reprendre amb força després de la Revolució de 1868 i durant la Restauració. La rapidesa relativa en la construcció (comparada amb l'etapa anterior) i l'enorme volum de capitals invertits s'expliquen, en gran part, per les subvencions i avantatges fiscals que el govern va oferir a les companyies ferroviàries, majoritàriament estrangeres.

Algunes decisions clau van condicionar la història econòmica d'Espanya durant les dècades següents:

• Es va consolidar l'estructura radial de la xarxa ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, la qual cosa dificultava les comunicacions transversals.
• Es va establir una amplada entre carrils (l'anomenat "ample ibèric") més gran que la de la majoria de les línies europees, fet que va obstaculitzar les connexions internacionals directes de mercaderies i passatgers.
• Es va autoritzar les companyies constructores a importar, lliures d'aranzels, tots els materials necessaris (carrils, locomotores, etc.). Aquesta mesura, vigent fins ben entrat el darrer quart de segle, va permetre abaratir costos a les companyies però va perjudicar el desenvolupament de la indústria siderúrgica espanyola.

Ferrocarril i Mercat Interior

Malgrat una explotació sovint poc eficient i les concessions fetes majoritàriament a companyies estrangeres (que van repatriar beneficis), el ferrocarril va resultar indispensable per a dotar Espanya d'un sistema de transport massiu, relativament barat i ràpid per a l'època. Va ser capaç d'afavorir l'intercanvi de persones i de mercaderies i, per tant, d'impulsar el comerç interior.

Tanmateix, el principal obstacle per a l'articulació efectiva d'un mercat interior potent va ser l'escàs desenvolupament industrial i el baix poder adquisitiu de moltes regions espanyoles. Aquesta manca de demanda interna va limitar el creixement de la producció industrial i agrícola comercialitzable, reduint el volum potencial dels intercanvis interiors que el nou mitjà de transport hauria pogut facilitar.

Comerç Exterior i Navegació

L'energia de vapor també es va aplicar a les embarcacions (vaixells de vapor), i la navegació marítima i fluvial va esdevenir un element dinamitzador del comerç a llarga distància. Durant el segle XIX es va produir un increment notable del comerç exterior espanyol.

A finals del segle XIX, els minerals (ferro, plom, coure) i els productes agraris (vi, oli, fruita) eren les exportacions principals. Les importacions més destacades eren matèries primeres industrials com el cotó en floca i fonts d'energia com el carbó, a més de béns manufacturats. Després de la pèrdua definitiva de l'imperi colonial americà (excepte Cuba i Puerto Rico fins al 1898), a partir de mitjan segle, Espanya va intensificar els seus vincles comercials amb les economies més avançades d'Europa, principalment França i Gran Bretanya.

Hisenda, Banca i Moneda

El 1845 es va dur a terme una important reforma fiscal (la Reforma Mon-Santillán) que pretenia racionalitzar el sistema impositiu heretat de l'Antic Règim i augmentar els ingressos de l'Estat liberal. Els seus objectius principals eren:

• Eliminar les nombroses exempcions fiscals dels antics estaments privilegiats.
• Establir un sistema basat en la contribució directa sobre la propietat i l'activitat econòmica, i impostos indirectes (com els "consums").
• Augmentar la recaptació general basant-se en una major igualtat contributiva teòrica.

No obstant això, la reforma va tenir limitacions significatives en la pràctica:

• La contribució directa sobre la propietat rústica i urbana va ser insuficient per les baixes valoracions cadastrals i l'ocultació.
• Els impostos sobre l'activitat industrial i comercial també van recaptar menys del previst.
• Els impopulars impostos indirectes sobre el consum van acabar sent la font principal d'ingressos, gravant sobretot les classes populars.
• L'Estat no va aconseguir recaptar prou per cobrir les seves despeses creixents (administració, exèrcit, obres públiques, deute).

Conseqüències de la insuficiència fiscal:

• Les finances de l'Estat es van mantenir en una situació de dèficit públic crònic durant gairebé tot el segle.
• El dèficit es va haver de finançar sistemàticament mitjançant l'emissió constant de deute públic (interior i exterior) i el recurs freqüent al crèdit exterior.
• L'Estat va incomplir sovint les seves obligacions financeres (pagament d'interessos, amortització del capital del deute), havent de recórrer a renegociacions, conversions forçoses i, en diverses ocasions, a la suspensió de pagaments (fallida parcial).
• Tot plegat va generar una permanent desconfiança dels inversors nacionals i internacionals en la solvència de la Hisenda espanyola, encarint el cost del finançament.

Desenvolupament del Sistema Financer

Paral·lelament als problemes de la Hisenda, es va anar configurant un sistema bancari i financer més modern:

• Ja el 1829 s'havia creat el Banc Espanyol de San Fernando, com a banc d'Estat amb capacitat limitada d'emissió de bitllets.
• El 1831 es va crear la Borsa de Madrid, un mercat per a la negociació de valors públics i privats.
• El 1844 es van fundar el Banc d'Isabel II (banc privat d'emissió a Madrid, competidor del de San Fernando) i el Banc de Barcelona (considerat el primer banc comercial modern a Espanya).
• El 1856, arran de la Llei de Bancs d'Emissió, es va produir la fusió del Banc d'Isabel II amb el de San Fernando, donant lloc al nou Banc d'Espanya. Aquest, juntament amb altres bancs provincials, va rebre inicialment la facultat d'emetre bitllets.
• Finalment, el 1874, el Banc d'Espanya va rebre el monopoli d'emissió de bitllets per a tot el territori nacional, consolidant-se com a banc central.
• La industrialització en algunes regions, com el País Basc, va ser impulsada, en part, per l'existència de bancs locals forts que van finançar les empreses, com el Banc de Bilbao (fundat el 1857) i el Banc de Biscaia (fundat el 1901, tot i que l'activitat financera prèvia era rellevant).