Figures Retòriques en la Literatura
Figures Retòriques
Asíndeton/Polisíndeton: absència/proliferació de conjuncions.
Anàfora: repetició d’una o diverses paraules al començament d’una sèrie d’oracions.
Anadiplosi: repetició de l’últim tros d’un grup sintàctic o vers, al començament del següent. Comencen a dir-los mofes, mofes els hi van tornant...
Hipèrbaton: alteració de l’ordre lògic de les paraules o bé de les frases.
Hipèrbole: expressió que, literalment, resulta exagerada i deforma la realitat. Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper, JM de Sagarra.
Encavallament: és el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha de continuar en el següent.
Paral·lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en frases seguides.
Sinestèsia: figura semblant a la metàfora, que consisteix a associar dos elements que provenen de camps sensorials diferents. Se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma, G. Ferrater.
Antítesi: contraposició d’una frase, sintagma o paraula amb una altra de sentit oposat. M’exalta el nou i m’enamora el vell, JV Foix.
Metonímia: quan es designa una cosa amb el nom d’una altra, lligada amb ella per diverses relacions: causa a efecte (viu del seu treball), continent a contingut (van prendre unes copes), lloc de procedència a cosa que d’allí procedeix (un Priorat), símbol a cosa simbolitzada (va trair la senyera).
Quiasme: disposar de manera encreuada els elements sintàctics de dos versos contigus. Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! J. Salvat-Papasseit.
Personificació o Prosopopeia: atribució de característiques animals a un ésser inanimat o d’accions pròpies de les persones a qualsevol ésser no humà. Sospira amb homes i arbres la campana, J. Verdaguer.
Sinècdoque: supressió d’un mot per un vocable de caire més general. Respecten els cabells blancs (la vellesa).
Preguntes Retòriques: interrogacions, exclamacions.
«Un entre tants com esperen i callen»
Format per 21 versos. Alternen els decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (4 + 6) i els tetrasíl·labs. La rima és la repetició de sons al final dels versos per a remarcar estèticament el final del vers, i organitza les formes estròfiques. Ací trobem repeticions constants de la frase «un entre tants» en els versos 2, 4, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 18, 20 i 21. Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima consonant: callen-treballen-badallen, gemeguen-s’ofeguen-preguen, callen-tallen-callen.
«Assumiràs la veu d’un poble»
Format per quaranta-tres versos octosíl·labs, que se solien emprar en la poesia narrativa, i en l’edat mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari, l’autor sol optar per altres tipus de versos, molt generalment l’alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es denominen versos blancs.