Filosofia d'Aristòtil: Realisme i Canvi
1. Una filosofia realista
1.1 La crítica de l'idealisme
1.1.1 El rebuig de la teoria de les idees
Encara que Aristòtil va ser durant anys deixeble de Plató, la veritat és que la filosofia aristotèlica contrasta amb l'idealisme platònic.
El pensament aristotèlic rebutja el dualisme ontològic. Davant l'idealisme platònic, Aristòtil proposa una filosofia realista.
1.1.2 La realitat està en el món sensible
El que proposa la metafísica d'Aristòtil és una teoria completament diferent a l'idealisme de Plató. Per a Aristòtil, l'única realitat que existeix és la que podem trobar en els individus particulars del món sensible.
1.2 El problema de l'ésser
1.2.1 Substància i accidents
El rebuig de l'idealisme platònic va obligar Aristòtil a elaborar un pensament propi, allunyat del dualisme ontològic i basat en el realisme filosòfic.
Una de les primeres distincions que planteja Aristòtil és la diferència entre substància i accidents. Aristòtil defineix la substància com allò que existeix en si mateix i no en un altre.
En la terminologia d'Aristòtil, els accidents són els atributs o modificacions de la substància.
La diferència entre substància i accidents pot ajudar-nos a comprendre una afirmació que Aristòtil repeteix una i altra vegada en els seus llibres. En efecte, Aristòtil solia dir que "l'ésser es diu de moltes maneres". Amb aquesta asseveració tracta d'explicar-nos que hi ha diferents maneres d'existir.
1.2.2 Les categories
Per aclarir quines són les diferents maneres d'existir que hi ha, Aristòtil va repassar els diferents usos que donem al verb ser en el nostre llenguatge ordinari.
Aristòtil va anomenar categories a cadascuna d'aquestes dimensions de l'ésser, que també es corresponen amb altres tantes dimensions del pensar i del dir.
1.2.3 Matèria i forma
Encara que Aristòtil creia que l'autèntica realitat està composta pels individus particulars que ens envolten, també admetia que cada individu té una essència que el defineix.
Per entendre què és el que Aristòtil entén per essència convé aclarir la distinció entre la matèria i la forma. La matèria és allò del qual està fet alguna cosa, mentre que la forma és la manera en què aquesta matèria està organitzada per fer d'aquest individu precisament el que és.
1.2.4 Les quatre causes
Aristòtil diu causa material a la matèria, a allò del que està fet un individu. La causa formal és la forma, és a dir, l'estructura que té l'individu i que el fa ser el que és. La causa eficient és l'agent, que correspon a allò que ha creat o produït l'individu en qüestió. Però, a més, Aristòtil creu que tot quant hi ha té també una causa final, que equival al propòsit o finalitat que pretén assolir.
1.2.5 Una filosofia teleològica
Un aspecte molt important de la filosofia aristotèlica és la seva insistència que tot el que existeix respon a una causa final, perquè persegueix algun propòsit o finalitat concreta.
No obstant això, Aristòtil també creia que els éssers naturals responen a causes finals perquè cada un d'ells persegueix els seus propis objectius.
La paraula grega que serveix per referir-se a un objectiu o meta és telos. Per això se sol dir que la filosofia aristotèlica és teleològica, ja que insisteix en la importància d'aclarir quina és la finalitat o objectiu que cada cosa tracta d'assolir.
2. El problema del canvi
2.1 La realitat de les transformacions que ens envolten
Aristòtil considera que el canvi no és només aparença, sinó que es tracta d'una cosa molt real. El punt de vista empíric i realista d'Aristòtil el porta a acceptar que les transformacions que es produeixen al nostre voltant no poden ser únicament il·lusions. El canvi és una cosa que tots podem percebre i que resulta necessari explicar des d'un punt de vista filosòfic.
2.2 Ser en potència i ser en acte
Diem que un ésser està en potència quan té la capacitat de transformar-se en alguna cosa diferent. Un ésser en potència encara no ha arribat al ple desenvolupament de tot el que pot acabar sent, però té la possibilitat de canviar i modificar-se per convertir-se en això en el futur. En canvi, un ésser en acte és aquell que ja ha arribat a la plenitud de tot el que pot arribar a ser.