Què és la Filosofia Medieval? Història i Característiques
Què és la Filosofia Medieval?
La filosofia medieval és tot el conjunt de corrents de pensament i tractats filosòfics que es van desenvolupar des de la caiguda de l'Imperi Romà (530 dC) fins al Renaixement (segles XV i XVI).
La principal recerca de la filosofia medieval va ser la cohesió de les creences heretades de la filosofia clàssica amb els dogmes del cristianisme, encara que també hi va haver contribucions molt importants de les creences jueves i islàmiques.
Temes de la filosofia medieval
En tractar de conciliar diferents creences religioses amb la filosofia, era natural l'intent de buscar respostes a preguntes com:
- La naturalesa de Déu.
- La relació entre la fe i la raó.
- La compatibilitat entre el lliure albir i l'omnisciència de la divinitat.
- La causalitat i els límits del coneixement.
No obstant això, per a la filosofia medieval, era complex conciliar temes com l'encarnació o la naturalesa de la Trinitat, que són la base de la teologia cristiana.
L'existència de Déu
La majoria de la filosofia medieval es dedicava a demostrar l'existència de Déu com un ésser suprem, entitat o veritat. Amb aquesta finalitat, els textos sagrats, la lògica aristotèlica i l'argument ontològic es van utilitzar com els principals mètodes per trobar respostes.
La lògica aristotèlica
Sent Aristòtil un defensor de la lògica com a mètode d'aproximació a la ciència i la filosofia, era molt natural que els filòsofs medievals plantegessin la lògica aristotèlica clàssica com una manera legítima de respondre a les preocupacions que el temps va plantejar.
D'acord amb aquest mètode, l'aprenentatge de certs conjunts de sil·logismes permetia connectar correctament un subjecte i un objecte, per la qual cosa seria una eina útil per generar coneixement.
Característiques de la filosofia medieval
La filosofia medieval estava fortament marcada per enfocaments d'ordre diví. La Bíblia es va convertir llavors en la principal font de respostes a aquestes preocupacions. No obstant això, els llibres sagrats de l'Islam i el judaisme també van jugar un paper essencial en la interpretació de qüestions religioses.
Més que la generació de nous coneixements, la filosofia medieval va ser l'encarregada de rescatar, reinterpretar i aplicar enfocaments filosòfics clàssics. L'aparició del neoplatonisme, que planteja l'existència de l'U o Déu per sobre de totes les coses, i la introducció de la lògica aristotèlica en universitats llavors incipients, representen això.
Etapes de la filosofia medieval
Hi ha dues grans èpoques de la filosofia medieval: la patrística i l'escolàstica.
La Patrística
Correspon a l'etapa principal en què la filosofia es va articular amb el dogma religiós, principalment cristià. Un dels representants més destacats d'aquest període va ser Sant Agustí, que va desenvolupar un corrent que avui es coneix com a neoplatonisme, i que es pot resumir com la reinterpretació de l'obra de Plató sota una òptica cristiana.
L'Escolàstica
En aquesta etapa, que abasta des del segle XI fins al segle XVI, es fa un intent d'explicar la revelació cristiana a través de la raó. Sorgeix com a resultat de la creació de les primeres universitats i la necessitat d'aplicar el mètode científic aristotèlic per respondre als enfocaments religiosos o sobrenaturals.
Sant Tomàs d'Aquino va ser un dels principals exponents de l'etapa escolàstica en la introducció de la lògica aristotèlica en el pensament cristià.
Filosofia medieval i judaisme
El judaisme també va abordar qüestions fonamentals a la llum de la filosofia. En aquest sentit, Maimònides es va dedicar a integrar la lògica d'Aristòtil per demostrar que no hi ha tal cosa com una separació entre la fe i la raó, perquè la fe té un origen diví i la raó es basa en el coneixement humà, que al seu torn deriva de Déu.