Filosofia de Plató: del mite al logos, els presocràtics i la política de la República
Els orígens de la filosofia i el pensament de Plató
La filosofia va néixer al segle VI aC a les colònies gregues de l'Àsia Menor, especialment a Milet. El desenvolupament del comerç, la llibertat de pensament, el contacte amb altres cultures i l'escriptura van afavorir una nova manera d'explicar la realitat mitjançant la raó. La filosofia sorgeix de l'admiració i la curiositat davant allò que no entenem. Aquest canvi s'anomena pas del mite al logos. El mite (mythos) explicava la realitat a través de déus i forces sobrenaturals, mentre que el logos busca explicacions racionals basades en la naturalesa i en lleis universals.
Els primers filòsofs volien explicar l'origen i l'ordre de l'univers sense recórrer als mites. Els presocràtics estudiaven la naturalesa (physis) i buscaven l'arkhé, el principi originari de totes les coses. Tales defensava que era l'aigua; Anaximandre, l'àpeiron, un element indeterminat; Anaxímenes, l'aire, i Anaxàgores, la intel·ligència ordenadora de l'univers. Els pitagòrics afirmaven que els números constitueixen l'essència de la realitat i que l'univers té una estructura matemàtica. També creien en la immortalitat de l'ànima i en la reencarnació.
Heràclit defensava que tot canvia constantment (panta rei) i que la lluita entre contraris genera una harmonia governada pel logos. En canvi, Parmènides afirmava que l'ésser és immutable i que els sentits ens enganyen. Per això, distingia entre la via de la veritat, basada en la raó, i la via de l'opinió, basada en els sentits.
Al segle V aC, els sofistes van centrar l'interès filosòfic en l'ésser humà, la societat, la política i la moral. Ensenyaven retòrica i argumentació per convèncer els altres. Defensaven el relativisme, segons el qual no hi ha veritats absolutes; l'escepticisme, que qüestiona la possibilitat de conèixer la veritat, i el convencionalisme, que considera que les lleis i els valors morals són convencions humanes.
Finalment, Sòcrates defensava l'existència de veritats universals i les buscava mitjançant el diàleg. El seu mètode, la dialèctica, tenia dues fases: la ironia, que permetia reconèixer la pròpia ignorància, i la maièutica, que ajudava a descobrir la veritat mitjançant preguntes. També buscava definicions universals del bé i la justícia. Segons l'intel·lectualisme moral, la virtut és coneixement, el vici és ignorància i qui coneix realment el bé actua correctament.
En conclusió, Plató va recollir d'Heràclit la idea del canvi, de Parmènides la realitat immutable i de Sòcrates la recerca de definicions universals. Aquestes influències van contribuir al desenvolupament de la seva teoria de les Idees.
Antropologia i psicologia
Plató defensa un dualisme antropològic. L'ésser humà té cos i ànima. El cos és una presó material. L'ànima és immortal i coneix les Idees. Aquesta ànima es divideix en tres parts: la part racional, que és la intel·ligència; la part irascible, que gestiona les emocions nobles; i la part apetitiva, que controla els desitjos materials. Aquesta estructura s'explica amb el mite del carro alat: l'auriga (la raó) guia el carro, el cavall blanc és la part irascible i el cavall negre és la part apetitiva. L'ànima funciona bé si la raó dirigeix la resta.
Política
Plató prioritza sempre el bé comú per sobre de l'interès individual. La ciutat s'organitza en tres classes socials que equivalen a les tres parts de l'ànima humana:
Les tres classes socials
Productors: treballen per abastir la societat. Tenen la virtut de la temperança.
Guardians: protegeixen la ciutat amb valentia. No poseeixen propietat privada.
Governants: dirigeixen l'Estat amb saviesa. Coneixen el Bé i la Justícia.
Principis polítics clau
Justícia: armonia total entre les classes. Cada una compleix la seva funció estricta.
Estatalisme: el bé col·lectiu per sobre de l'individual.
Organicisme: la societat funciona com un organisme viu.
Comunitarisme: el desenvolupament humà només es dóna dins de la comunitat.