Filosofia presocràtica: orígens, corrents i pensadors clau

La Filosofia Presocràtica: Orígens i Corrents

Evolució del Concepte de Filosofia

Al llarg de la història, el sentit de la filosofia ha patit una segregació en dos significats bàsics. Des del segle VI aC fins a la primera meitat del segle XIX, la filosofia agrupava el conjunt de tot el saber i tenia com a màxima la recerca de la felicitat. Després de la primera meitat del segle XIX, es va produir una emancipació de les ciències, atorgant a la filosofia el nou caràcter d'abordar aquelles qüestions que les ciències no aborden.

Els Filòsofs Presocràtics: Pioners del Pensament Occidental

Els filòsofs presocràtics van ser els primers pensadors grecs que van intentar explicar el món a partir de la raó, buscant un principi o arkhé que donés sentit a la realitat. Es poden classificar en diverses corrents:

Corrent Jònica Monista

• Tales de Milet (624-545 aC)

  Considerat el primer filòsof grec. Va afirmar que l'arkhé o principi de totes les coses és l'aigua. També va sostenir que la Terra surava sobre l'aigua. Representa el pensament jònic monista.

• Anaximandre de Milet (610-547 aC)

  Va postular que tot procedia d'una substància indefinida i il·limitada anomenada àpeiron. D'aquesta es produïren parelles de contraris, i la vida, segons ell, prové de la contradicció d'aigua i foc. També s'inscriu en la corrent jònica monista.

• Anaxímenes de Milet (590-524 aC)

  Va defensar que l'aire és l'ànima del món i el principi de tot. Va justificar els canvis qualitatius a través de canvis quantitatius (rarefacció i condensació de l'aire). Un altre representant del pensament monista jònic.

• Heràclit d'Efes (540-470 aC)

  Va introduir el concepte de Logos, una llei o raó universal que governa el cosmos, tot i que els humans no poden comprendre-la plenament. Defensava que la realitat provenia de la lluita de contraris ("la guerra és el pare de totes les coses"). També és considerat un jònic monista, tot i el seu èmfasi en el canvi constant.

Corrents Itàliques i Pluralistes

• Pitàgores (585-500 aC)

  Va instaurar una secta religiosa amb un ordre disciplinari i normes molt estrictes. Defensava la transmigració de les ànimes (metempsicosi): l'ànima era immortal, estava presa al cos i, en morir, se separava per ser sotmesa a judici diví. Considerat un pluralista pel seu èmfasi en els nombres com a principis de la realitat.

• Parmènides d'Elea (540-450 aC)

  És el pare de l'ontologia, que més tard es consolidaria com a metafísica. La seva corrent girava al voltant de l'Ésser, que és etern, indivisible, únic i immutable. Menyspreava la percepció a través dels sentits, considerant-la enganyosa. Un dels principals exponents del monisme eleàtic.

• Zenó d'Elea (490-439 aC)

  Va ser deixeble de Parmènides i va defensar la seva teoria monista mitjançant paradoxes (com la d'Aquil·les i la tortuga), amb l'objectiu de refutar el moviment i la pluralitat, donant suport a la immutabilitat de l'Ésser. També un monista eleàtic.

• Empèdocles d'Agrigent (490-435 aC)

  Considerava que la realitat del cosmos és cíclica i consisteix en la interacció de quatre elements immutables: terra, foc, aire i aigua, units per l'Amor i separats per l'Odi. Un clar exemple de pensador pluralista.

• Anaxàgores de Clazòmenes (499-428 aC)

  Va tractar d'explicar els canvis de la naturalesa. Va postular que el principi era el Caos, una mescla de totes les coses, i que la ment (Nous) era la força ordenadora. Un altre filòsof pluralista.

• Demòcrit d'Abdera (c. 460-370 aC)

  Va elaborar i desenvolupar la teoria atomista, afirmant que la realitat es compon d'àtoms indivisibles i el buit. Deia que els sentits ens permeten conèixer la realitat, però no ens deixen arribar a la veritat única, que només s'assoleix per la raó. Un destacat pluralista atomista.