Filosofia Presocràtica: Racionalitat, Physis i Arkhé

1. El Pas del Mite al Logos: La Racionalitat

La racionalitat es pot entendre com el pas del mite al logos. La filosofia emergeix quan es qüestionen les creences mitològiques i s'aspira a un coneixement basat en raons i arguments lògics. Aquesta expressió fa referència a l'abandonament del mite en favor del logos, simbolitzant l'aparició del pensament racional i reflexiu.

S'abandona el mite quan l'ésser humà, en apropar-se a la natura, busca explicacions que no depenguin dels déus, sinó que es basin en l'observació de la realitat i la reflexió racional sobre aquesta. Per tant, la racionalitat és l'intent de sistematitzar i explicar la realitat de manera lògica.

Aquests primers filòsofs ja mostren racionalitat perquè:

• Van desenvolupar teories basades en l'observació i la reflexió lògica, deixant de banda la fantasia o la tradició acrítica.
• Es basaven en la demostració i les reflexions lògiques per sustentar les seves afirmacions.
• Van proposar explicacions universals (com el ser de Parmènides o el canvi d'Heràclit) que anaven més enllà de les narracions particulars dels mites.

2. Significats de «Physis» per als Antics Filòsofs

Per a aquests filòsofs, la physis o naturalesa tenia diversos significats interconnectats:

1. Principi del moviment i del canvi: La força inherent que regeix l'esdevenir del cosmos.
2. Totalitat dels éssers naturals: El conjunt de tot allò que existeix en el món físic.
3. L'ésser propi de les coses: Allò que les coses són realment en la seva essència.
4. Creixement i desenvolupament.
5. Naturalesa cognoscible: La realitat que pot ser entesa mitjançant la raó.

L'arkhé s'utilitza per explicar l'origen, el moviment i les lleis que regeixen la physis.

Physis segons els Monistes:

• Tales: L'aigua. «Si la realitat és física, la seva causa ha de ser també física, com l’aigua.»
• Anaxímenes: L'aire. «Així com la nostra ànima, que és d’aire i ens sosté, així l’aire sosté el món sencer.»
• Anaximandre: L'ápeiron (il·limitat, infinit, indeterminat).
• Pitàgores: Els números. «Allò permanent en el cosmos [...] es troba en els números. El cosmos està escrit en caràcters matemàtics.»
• Heràclit: El logos (el canvi constant). «Tot està en permanent canvi i esdevenir. [...] hem de trobar el logos segons el qual el canvi s’origina.»
• Parmènides: L'Ésser. El canvi és irracional i enganyós; només la Raó coneix la realitat immutable.

Physis segons els Pluralistes:

• Empèdocles: Els quatre elements (terra, aigua, foc, aire) organitzats per l'amor (unió) i l'odi (separació).
• Anaxàgores: Les partícules minúscules i el Nous (Intel·ligència organitzadora).
• Demòcrit: Els àtoms i les lleis mecàniques de la physis.

3. El Concepte d'«Arkhé»

El terme grec arkhé es tradueix com a principi. Aquest concepte és fonamental en la filosofia presocràtica, ja que la seva principal preocupació va ser investigar l'element primordial del qual es componen totes les coses. Es distingeix entre l'arkhé material i l'arkhé organitzador.

Arkhé per a cada Filòsof:

• Tales: L'aigua.
• Anaximandre: L'ápeiron (l'indefinit).
• Anaxímenes: L'aire.
• Heràclit: El logos (la raó subjacent al canvi).
• Parmènides: L'Ésser (immutable i únic).
• Pitagòrics: Els números (estructura matemàtica del cosmos).
• Empèdocles: Els quatre elements materials, regits per l'amor i l'odi (principis immaterials).
• Anaxàgores: Les llavors (partícules) i el Nous (intel·ligència ordenadora).
• Demòcrit: Els àtoms i les lleis mecàniques.

7. La Tradició de la Discussió Crítica segons Popper

Segons Karl Popper, la tradició de la discussió crítica es fonamenta en el racionalisme crític. Popper va identificar dos grans problemes filosòfics: el canvi (antològic) i el coneixement (epistemològic).

Popper critica el positivisme i el seu criteri de verificació basat en la inducció. Ell argumenta que, per moltes observacions que es facin per verificar una teoria, aquesta mai no pot ser considerada definitivament certa.

La tradició de la discussió crítica es refereix al mètode científic basat en la falsació. En lloc de buscar proves per confirmar una teoria, la ciència ha de proposar una teoria i intentar demostrar que és falsa. L'error és el motor del progrés científic, ja que ens obliga a formular noves teories més elaborades i versemblants.

8. Comparació entre Filòsofs Presocràtics i Ciència Actual

Les afirmacions dels primers filòsofs presenten semblances i diferències amb els supòsits actuals de la ciència:

Semblances:

• Caràcter Crític: Els presocràtics ja practicaven una forma de crítica constant entre ells (les seves teories eren, en essència, falsables). No buscaven una veritat absoluta, sinó una versió cada cop més versemblant de la realitat. Aquesta refutació constant és similar al procés científic actual.

Diferències:

• Mètode Empíric: La ciència actual es basa fermament en el mètode científic, l'experimentació rigorosa i l'observació controlada. Els presocràtics, tot i observar, es basaven principalment en la raó pura i la reflexió lògica, sense la necessitat de proves empíriques o experiments sistemàtics.

9. Proposta d'un «Arkhé» Natural (Sense Coneixement Científic Previ)

*(Aquesta secció requereix una resposta personal i raonable, per tant, es deixa com a espai per a la reflexió de l'alumne, mantenint la coherència amb l'estructura del document.)*

10. Avance del Coneixement Científic: Positivisme vs. Popper

Segons els Positivistes (A. Comte):

El coneixement científic avança a través de la Teoria dels Tres Estadis:

1. Estadi Religió/Teològic: La natura s'explica mitjançant forces sobrenaturals (fetitxisme).
2. Estadi Metafísic: Evolució cap a principis abstractes i impersonals que expliquen la realitat.
3. Estadi Científic o Positiu: Basat en l'observació, l'experimentació i la classificació de dades. Comte estableix una jerarquia de les ciències (de menys a més complexitat: matemàtiques, astronomia, física, química, biologia i, finalment, sociologia).

Per als positivistes, el mètode científic és inductiu (confirmació de moltes causes per arribar a la causa total) i es basa en la verificació.

Segons Popper:

Per a Popper, l'avançament no depèn de la verificació, sinó de la falsabilitat (la possibilitat de determinar un fet o observació que demostri que la teoria és falsa). L'error és el que fa avançar la ciència, ja que permet formular una teoria nova i més elaborada.

Popper sosté que la veritat absoluta no és assolible, però la ciència avança cercant teories cada cop més versemblants gràcies a l'eliminació constant d'errors mitjançant la falsació.