Finançament Públic de Confessions Religioses a l'Estat

Modalitats de Finançament Públic de les Confessions Religioses

Impostos Religiosos

Són impostos estatals amb caràcter finalista, el producte dels quals es destina al finançament de la confessió religiosa. A diferència dels impostos eclesiàstics, en aquest cas la titularitat de la potestat tributària és de l'Estat, que és el que els regula i recapta, no de l'Església, la qual, no obstant això, pot ser la beneficiària d'allò que es recapti, com poden ser-ho també altres entitats. En tot cas, són impostos addicionals als que ja té l'Estat, que suposen un augment de la càrrega tributària dels creients, donat que només els creients els han de pagar.

Assignació Tributària o Participació en Impostos de l'Estat

No suposen un impost addicional ni incrementen la càrrega tributària dels creients. L'Estat només entrega a la confessió religiosa un percentatge de la recaptació obtinguda en un o més impostos.

Recàrrecs Finalistes

Figura intermèdia entre l'impost religiós i l'assignació tributària, per la qual no es crea un nou impost, però sí que s'incrementa la càrrega tributària del fidel. Suposa l'establiment de recàrrecs sobre impostos estatals preexistents, la recaptació dels quals es destina al finançament de la confessió o confessions.

Dotació Pressupostària

És la consignació en els Pressupostos Generals de l'Estat d'una quantitat destinada a finançar una confessió religiosa, determinada cada any unilateralment per l'Estat o com a conseqüència d'una negociació amb la confessió religiosa i de l'obligació formal, assumida per l'Estat, d'atendre aquest finançament.

Altres Subvencions o Transferències dels Poders Públics

Qualsevol transferència del sector públic (estatal, autonòmic, municipal) amb finalitat religiosa que no estigui consignada expressament als Pressupostos; que són concedides discrecionalment per l'Administració, a les quals poden accedir les confessions religioses en les mateixes condicions que les institucions sense ànim de lucre.

Funcionarització del Clergat

És el cas més extrem de finançament estatal directe, pel qual les despeses del culte es consideren despeses d'un servei públic directament subministrat per l'Estat. En tal cas hipotètic, desapareix l'autonomia de la confessió religiosa per a prendre decisions pròpies i més que una col·laboració entre l'Estat i la confessió hi hauria una integració de la confessió en l'entramat estatal.