Les Forces Polítiques d'Oposició a la Restauració

L’oposició de la Restauració era el republicanisme, el carlisme, el nacionalisme català i basc i per l’anarquisme i el socialisme. Tota aquesta oposició menys el catalanisme no va aconseguir participar en el govern fins al 1930.

El republicanisme va ser l’oposició principal i va ser una minoria parlamentària més nombrosa del Congrés de Diputats i la seva força era notable a les ciutats. Amb el nou segle va evolucionar i aquest nou republicanisme va ser un ampli moviment social de caràcter reformista que va agrupar classes mitjanes i àmples capes populars. Amb la finalitat de donar unitat al republicanisme va néixer la Unión Republicana l’any 1903 una coalició que agrupava els grups republicans al voltant de Salmerón. Aquest nou programa incloïa restaurar la Constitució del 1869, proclamar la república i convocar Corts Constituents. Finalment va guanyar a les eleccions de grans ciutats com Madrid, Barcelona i València l’any 1903-1905 i va començar a destacar Lerroux (líder republicanista del partido radical).

Lerroux era republicà, periodista i polític establert a Barcelona, ell feia servir un discurs radical, demagògic i anticlerical i utilitzava una retòrica populista que va atreure a les classes populars barcelonines ja que prometia algunes de les seves demandes, era fortament anticatalanista i va relacionar aquest moviment als interessos de la burgesia i l’església, i oposava a les reivindicacions obreres. Les eleccions del 1907 van fer que la Unión Republicanista s’acostés al catalanisme i una part es va acostar a la Solidaritat Catalana, opció que va rebutjar el sector lerrouxista i Lerroux es va separar i va fundar el Partido Republicano Radical l’any 1910. Després de la Setmana Tràgica va perdre part de la seva influència a Catalunya i es va traslladar a Madrid. A València, Vicent Blasco Ibáñez va impulsar el blasquisme (moviment populista i anticlerical que s’assemblava al lerrouxisme).

Durant les primeres dècades del segle XX la Lliga Regionalista es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. Reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia i volia intervenir en la política espanyola per modernitzar i descentralitzar l’Estat. Un dels dirigents, Enric Prat de la Riba fou el líder de l’acció política a Catalunya, junt a Francesc Cambó, portaveu dels interessos catalans a Madrid.

La Lliga va haver de fer cara a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Així, després de l’èxit aconseguit a les eleccions del 1901, a les del 1903 i a les del 1905 s’hi van imposar les forces republicanes.

Aquestes desfetes electorals de la Lliga van evidenciar les desavinences internes entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista que eren intransigents a l’hora de negociar les reivindicacions catalanistes amb el govern de Madrid i la majoria de dirigents del partit, que eren partidaris d’una política possibilista que permetés arribar a acords. La crisi entre tots dos sectors esclatà el 1904, arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords de partit de boicotejar la visita reial. Alguns militants, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, se’n van escindir per fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906).

Al principi del segle XX, el carlisme i l’integrisme de Ramón Nocedal van acceptar la participació electoral i sempre van tenir representació al Congrés. Arran de la Primera Guerra Mundial es va produir una escissió quan un sector del partit es va manifestar germanòfil i un dels seus dirigents va fundar el Partido Tradicionalista (1919). Amb l’arribada de la 2a República el 1931, els carlins, integristes i tradicionalistes van reunificar-se en un sol partit, que es va anomenar Comunión Tradicionalista.

A les primeres dècades del segle XX el PSOE va incrementar el nombre d’afiliats, va arribar a 30.000 durant la dècada dels anys 1920. El partit defensava l’acció política i era partidari d’aprofitar les aliances electorals amb els partits republicans, com la Conjunción Republicanosocialista, que va obtenir 27 escons el 1910 i que va permetre que el socialisme entrés al Parlament. A partir d’aquest moment, la seva força electoral i la seva influència en la vida política van créixer notablement. Els seus principals líders eren Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto i Francisco Largo Caballero, que liderava el sindicat UGT. A partir del 1917 el PSOE es va radicalitzar de manera creixent, influït pel debat intern sobre les conseqüències de la revolució soviètica. La seva negativa a integrar-se en la Internacional Comunista va provocar el 1921 una escissió, que va ser l’origen del Partit Comunista d’Espanya (PCE), que va tenir entre els líders més destacats José Díaz i Dolores Ibárruri.