El Franquisme a Catalunya i l'Aïllament Internacional (1939-1951)
El Franquisme a Catalunya: Repressió i Identitat
El Franquisme i els Franquistes Catalans
Catalunya era un territori que era considerat hostil pels franquistes. Això fou pel fet d'existir un sentiment catalanista molt arrelat i un govern autonòmic, la Generalitat.
És per això que el 5 d’abril de 1938, quan els franquistes entraren en territori català, Franco signà el decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya, finalitzant l’autogovern català i intentant crear una Catalunya més espanyola.
Tot i així, el franquisme tenia el suport d’uns pocs catalans, els quals eren:
- Grans comerciants
- Grans agraris
- Financers
- Industrials
El menyspreu per part dels franquistes a Catalunya es pot observar en els alts càrrecs franquistes, on entre 44 capitans, generals i altres només 3 eren catalans. Això també es dóna a causa del fet que els franquistes volien persones fidels al règim i no confiaven gaire en els catalans.
Per altra banda, trobem que els treballs menys importants del règim, com ara els ajuntaments, diputacions, etc., estaven ocupats per catalans.
La Persecució dels Vençuts i la Repressió
El cop d’Estat va comportar una amplíssima repressió contra tots aquells que formaven part del bàndol republicà. Es van executar uns 3.500 catalans, entre els quals hi havia el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i el líder sindicalista Joan Peiró, que havien estat capturats a França pels nazis i lliurats a les autoritats franquistes el 1940.
A partir del 1939, es van sotmetre a tribunals militars 78.000 persones a Catalunya, i uns 60.000 catalans van haver-se d’exiliar.
Aquesta repressió afectà també l’àmbit laboral: es van acomiadar uns 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, la UB va perdre el 44% del seu professorat i es va produir una extensa depuració a col·legis professionals i periodistes, així com als bancs, caixes i empreses.
D’altra banda, es confiscaren les propietats d’aquells que s’oposaren al règim franquista. De resultes d’això, van desaparèixer el 80% de les cooperatives agrícoles i el nombre de diaris a Barcelona va passar de 20 a 7, 2 dels quals eren del Movimiento.
La Repressió de la Identitat Catalana
La política franquista a Catalunya va voler fer desaparèixer la identitat catalana, i va reprimir tot signe de catalanitat. La llengua castellana es va imposar com a llengua oficial, considerant la catalana com un delicte, prohibida en la vida pública i amb sancions si s’utilitzava fora de l’àmbit privat.
Hi va haver una persecució sistemàtica de totes les manifestacions culturals catalanes, i una prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat (banderes, himnes, cançons…). A més, les principals institucions catalanes van ser prohibides, i algunes, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver d’operar en la clandestinitat.
Aquesta política tan agressiva va provocar l’efecte contrari al que buscaven les autoritats: una forta reacció cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l’antifranquisme. Per això, diverses organitzacions antifranquistes van denunciar aquesta repressió cultural i es van unir a una gran part de la població que volia defensar la identitat catalana.
La Consolidació del Franquisme (1939-1951)
La Necessitat d'un Canvi d'Imatge
Amb la derrota d’Alemanya l’any 1945, el règim franquista va haver d’assumir que si volia perviure davant els països occidentals havia de distanciar-se del feixisme.
Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme més radical dels llocs més rellevants del règim i l’abandonament de la nomenclatura i dels aspectes del ritual més clarament feixistes.
Tot i l'oposició i les condemnes internacionals, el règim franquista va seguir una clara orientació totalitària i repressiva.
Els Anys del Boicot i l'Aïllament Internacional (1945-1947)
La postguerra mundial va portar el règim franquista a una etapa d’aïllament i de rebuig internacional.
El govern de França va decidir el tancament de la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946). Tot i així, Franco i els grups que li donaven suport van mantenir sempre el propòsit de seguir en el poder, i la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera per desprestigiar el país i portar-lo a una nova guerra civil.
La persistència del franquisme va tenir un cost econòmic i polític enorme. No va rebre gairebé ajudes econòmiques, fins i tot va ser exclòs del Pla Marshall i de l’OTAN.