El Franquisme a Catalunya: Repressió, Catalanisme i Resistència
El Franquisme a Catalunya: Repressió i Resistència
El Franquisme i els Franquistes Catalans
L'establiment del règim franquista va assolir unes característiques especials a Catalunya pel fet de ser un territori majoritàriament hostil als vencedors de la guerra, on hi havia un sentiment identitari molt arrelat i un govern autònom (la Generalitat). Per això, tan bon punt les tropes franquistes van entrar en terres catalanes (5 d'abril del 1938), Franco va signar el decret d'abolició de l'Estatut de Catalunya, amb el qual posava fi a l'autogovern. A partir del 1939, el nou règim franquista va tenir un caràcter centralista i uniformista, que pretenia forçar una "Catalunya espanyola" de la qual s'hagués extirpat definitivament el catalanisme.
El franquisme va comptar a Catalunya amb el suport d'una part de la població, integrada per *industrials*, *propietaris agraris*, *grans comerciants* i *financers*, que van identificar-se amb el nou règim amb diversos graus d'adhesió i d'activisme. La militància catalana a la Falange no era gaire abundant. Estava formada per un nombre escàs de falangistes, alguns membres de grups d'extrema dreta de l'època republicana, una part dels carlins i molts excombatents.
Els càrrecs de responsabilitat van ser sempre designats des del poder i entre persones de provada fidelitat al franquisme. Les màximes autoritats del règim (generals, governadors civils) provenien majoritàriament de la resta d'Espanya (només 3 governadors, d'un total de 44, eren catalans). Això responia a la voluntat franquista d'impedir que les autoritats arreléssin al territori i també a la desconfiança envers els polítics catalans. En canvi, la major part dels càrrecs menors, sobretot als ajuntaments, a les diputacions i a les organitzacions del Movimiento, estaven ocupats per franquistes catalans. Aquesta nova classe política estava integrada en part per excombatents, falangistes i antics lerrouxistes i membres de la Lliga Catalana. Sobretot, però, eren persones que provenien de les elits *econòmiques i socials tradicionals* i que s'havien adherit al franquisme per *convicció ideològica*, *oportunisme polític* o per *interessos econòmics*.
La Persecució dels Vençuts pel Franquisme
La repressió contra les persones, els partits i les associacions considerades "rojo-separatistes" fou amplíssima. Van ser executats uns *3.500 catalans*, entre els quals, el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el líder sindicalista Joan Peiró, que havien estat capturats pels nazis a França l'any 1940 i lliurats a les autoritats franquistes. A més, a partir del 1939, foren sotmeses a tribunals militars a Catalunya *78.000 persones* (el 10% eren dones), i es calcula que afectà uns *60.000 catalans*.
La Repressió de la Identitat Catalana
La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir tot signe de catalanitat. La llengua *castellana* s'hi va imposar com a única llengua oficial, i la catalana va ser considerada un *dialecte inapropiat*, l'ús del qual va ser prohibit en la *vida pública* i fou considerat causa de *sanció i multa* fora de l'àmbit privat. Així, es va impedir la publicació de *llibres, revistes i diaris en català*, i el català va desaparèixer del *teatre, de la ràdio, del cinema, dels espectacles públics*, i fins i tot es va intentar erradicar-lo de les esglésies. Hi va haver també una *persecució sistemàtica* de totes les *manifestacions culturals catalanes* i una *prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat* (banderes, himnes, cançons, etc.).
Les *principals institucions culturals catalanes* van ser prohibides, i algunes, com fou el cas de l'*Institut d'Estudis Catalans*, van haver de viure en la clandestinitat. Les *biblioteques i les llibreries* foren esporgades dels llibres considerats contraris a la cultura oficial, i la Biblioteca de Catalunya va canviar el nom pel de *Biblioteca Central*. Aquesta *política tan agressiva* va provocar, a mig termini, l'efecte contrari al desitjat per les autoritats: una *reacció cultural i cívica* que va identificar el catalanisme amb l'antifranquisme. En efecte, a l'*actitud de resistència passiva* de gran part de la població, s'hi va afegir un *activisme creixent* per mantenir la *llengua i la cultura catalanes* malgrat les dificultats polítiques. Així, les *organitzacions antifranquistes* van denunciar aquesta repressió cultural i es van fer *fortes*.