Franquisme: institucionalització, autarquia i adoctrinament
La Guerra Freda salva el franquisme
L'any 1947 el bloc capitalista dels EUA i el bloc Comunista de la URSS van originar la guerra Freda i l'alteració de la situació internacional.
En aquest context nou era més important per als EUA i el bloc occidental acabar amb el Comunisme soviètic (el gran enemic) que la democratització del sistema polític espanyol. Així que poc a poc el Franquisme va aconseguir una acceptació internacional i moltes condemnes i sancions per part de l'ONU van acabar sense resolució.
La institucionalització del règim
El règim, amb la pretensió de dotar-se de legalitat jurídica, va elaborar les Leyes Fundamentales, que no tenien res a veure amb la constitució democràtica. Les cinc primeres van ser: el Fuero del trabajo (1938), la Ley Constitutiva de las Cortes (1942), el Fuero de los españoles (1945), la Ley del Referéndum Nacional (1945) i la Ley de Sucesión (1947).
Les Corts espanyoles, no tenien cap representació democràtica i tots els seus membres, els procuradors, eren designats des del poder. Entre aquests hi havia ministres, els membres del consell nacional de FET y de la JONS i els de l'Organización Sindical.
També hi havia procuradors nats per raó de càrrec, com ara els alcaldes, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Era una representació corporativa per terços: el sindical i el d'entitats i d'administració local. Amb la Llei orgànica del 1966 s'hi van incorporar els procuradors del terç familiar. D'aquest sistema en van dir democràcia orgànica.
La Ley de Unidad Sindical (1940) va organitzar els sindicals verticals, els quals establien quins treballadors havien d'integrar-se en un mateix sindicat per branques de producció.
La política econòmica de l'autarquia
Un dels objectius del franquisme va ser aconseguir autosuficiència econòmica (autarquia). La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d'actuació:
La reglamentació del comerç exterior, va reduir les importacions als productes imprescindibles. El resultat va ser l'encariment dels productes que calia importar i una gran escassetat de béns de consum. El desabastiment va afectar també les matèries primeres i el subministrament elèctric, i això va provocar una davallada notable de la producció industrial.
El foment de la indústria, l'any 1941 es va fundar l'Instituto Nacional de Industria (INI), destinat a promoure la nova política industrial i una sèrie de lleis que van afavorir la creació d'empreses públiques i va prioritzar les inversions en sectors vinculats a la defensa militar. A Catalunya la hidroelèctrica Enher (1946), es va nacionalitzar Hispano-Suiza, que es va convertir finalment en la Pegaso (1942), i es va pactar amb la italiana FIAT la creació de SEAT (1951).
La regulació estatal de la comercialització i dels preus va afectar sobretot el sector agrari. Els baixos preus oficials dels productes de primera necessitat van provocar una davallada de la producció. També va minvar considerablement la productivitat.
El resultat de la política autàrquica va ser un estancament econòmic profund caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, per un descens notable de la producció i el consum i per una disminució considerable del nivell de vida de la població.
Racionament, mercat negre i estraperlo
L'Estat controlava el mercat, fent que els agricultors lliuressin els productes a un preu regulat. Llavors va causar el racionament dels productes considerats de primera necessitat (1939-1952).
A causa de la taxació dels preus, els productors van preferir amagar els productes (aliments, matèries primeres i productes industrials) i vendre'ls al mercat negre i així obtenir guanys. Aquest mercat va funcionar gràcies a la corrupció.
Condicions de vida i de treball molt dures
La dècada del 1940 va estar marcada per la fam i la misèria, fent que el cost de la vida sigui superior al 500% (preus anteriors a la guerra) i 700% (preus aliments bàsics).
El nivell de vida va disminuir per la inflació i els salaris baixos i va obligar als treballadors a fer jornades de 12 i 14 hores diàries, o fer més d'una feina.
Moltes malalties que havien sigut eradicades van tornar a sorgir per la fam.
La taxa de mortalitat es va incrementar, sobretot la infantil. L'esperança de vida dels homes era de 47 anys i 53 anys per a les dones.
Una altra escassetat va ser l'habitatge, augmentant el barraquisme i la vivenda en coves.
L'adoctrinament de la societat
Les normes del comportament social
El franquisme va imposar canvis profunds en la vida quotidiana, en els comportaments culturals i religiosos i en el marc polític a tota la societat espanyola, però va ser especialment rigorós amb els joves i amb les dones.
Es va imposar un culte a Franco, el qual era exageradament enaltit per les publicacions i mitjans de propaganda. Una de les moltes coses que va imposar Franco va ser que a tots els cinemes es projectés un documental anomenat NODO, el qual exalçava els avenços i les virtuts del règim franquista.
Es van difondre unes formes de comportament basades en la moral cristiana tradicional:
Obligació d'assistir a missa.
Prohibició del matrimoni civil i del divorci.
Dura penalització a l'avortament, amistançament (relacions sexuals fora del matrimoni) i l'homosexualitat.
Algunes de les normes de comportament social més destacades que va establir Franco van ser que les noies no podien portar vestimenta que marqués les formes del cos, que els escots no podien ser molt oberts, estaven obligades a portar mitges des dels dotze anys i nois i noies no podien coincidir a llocs públics com ara les piscines o platges.
Per tal d'enquadrar la societat i d'adoctrinar-la es van crear diferents organitzacions:
Organització juvenil (Frente de Juventudes)
Sección Femenina de FET y de las JONS, dirigida per Pilar Primo de Rivera.
El sotmetiment de la dona
Per a les dones el franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona República i la consolidació d'un sistema de valors masclista que les tornava a la llar i les considerava inferiors.
El Codi Civil retira la capacitat legal a les dones (el marit esdevé l'administrador de les seves propietats i el representant legal)
Anul·lació del divorci, prohibició de l'ús d'anticonceptius i prohibició de l'avortament.
Allunyament de la dona casada del treball fora de la llar.
Acceptament de la desigualtat salarial entre sexes.
Dot de la nupcialitat: Acomiadament de les dones acompanyat d'una compensació econòmica quan contreien matrimoni.
Una educació per adoctrinar
La educació va esdevenir un mitjà important d'adoctrinament polític i religiós. L'ensenyament primari i el mitjà van quedar majoritàriament en mans de l'Església, i es va imposar l'obligatorietat de la religió i de la formació de l'Espíritu Nacional.
També es va prohibir la coeducació: separació de l'educació per a nois i noies.
L'oposició exterior: els republicans de l'exili
En la fase final de la Guerra Civil, més de quatre-centes mil persones que donaven suport a la República van fugir a França travessant els Pirineus o al nord d'Àfrica pels ports mediterranis. Una bona part d'aquests exiliats van tornar a Espanya quan el règim de Franco es va comprometre a no arremetre contra els qui no haguessin comès delictes, una promesa que no es va complir.
La resta que no es va veure atreta per aquesta promesa (unes 170.000 persones, 60.000 de les quals eren catalans), va romandre a l'exili o va tornar a Espanya un cop Franco va morir. La colònia d'emigrants espanyols que es va traslladar al territori francès s'instal·là principalment a les ciutats del sud. Pels exiliats, la situació va complicar-se encara més en el moment en què Alemanya ocupà França al 1942 i molts espanyols considerats extremistes van ser perseguits. Aleshores, els que no van optar per enrolar-se a la resistència francesa que lluitava contra els nazis, van emigrar a Gran Bretanya o a Amèrica. A l'exili s'hi va desenvolupar una oposició important al franquisme. El 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l'exili i s'hi va escollir un nou govern republicà, una institució que es va mantenir fins al 1977.
Josep Irla va succeir a Companys després de la seva execució com a President de la Generalitat, i aquest, al 1946, va formar un govern a l'exili integrat per personalitats de prestigi cultural i polític. L'any 1954, davant la dimissió d'Irla, els antics membres van elegir Josep Tarradellas com a nou president.
La manca de suport internacional i les discrepàncies entre les forces republicanes van dificultar la creació de plataformes unitàries i l'elaboració d'un programa comú per lluitar contra el franquisme. Mentre algunes forces (republicans socialistes i alguns anarquistes) donaven prioritat a l'acció diplomàtica internacional, d'altres defensaven la lluita guerrillera per provocar una insurrecció popular (comunistes i sectors anarquistes).