Franquisme: Oposició, Guerra Freda, Autarquia i Crisi Final (1944-1975)

L'Oposició al Franquisme i l'Aïllament Inicial (1944-1950)

Els comunistes, participants de la resistència contra la invasió alemanya de França, van dur a terme un intent d’ofensiva guerrillera a Espanya per la Vall d’Aran. Tot i que aquesta operació va fracassar, paral·lelament es van activar grups guerrillers (els maquis) a l’interior d’Espanya a partir de 1944 i fins al 1950.

A més a més, alguns sectors que havien donat suport al bàndol franquista durant la Guerra Civil, se’n van distanciar:

• Monàrquics partidaris de Joan de Borbó (fill d’Alfons XIII).
• Carlins, entre d'altres.

De tota manera, des del final dels anys 40, l’oposició va entrar en crisi a causa de la intensificació de la repressió i del canvi de la situació internacional. Amb l’inici de la Guerra Freda el 1948, el règim franquista es va consolidar en trencar progressivament amb l’aïllament internacional.

La Guerra Freda i el Final de l'Aïllament (1951-1959)

Revalorització del Règim Franquista

Des del final del decenni dels quaranta, el context internacional va variar radicalment i el règim franquista es va consolidar. Amb l’inici de la Guerra Freda —que enfrontava, sense arribar a la confrontació bèl·lica directa, els blocs encapçalats per l’URSS i els Estats Units— es va revaloritzar el paper de l’Espanya franquista.

L’anticomunisme radical que es va imposar a Europa occidental i als Estats Units va impulsar aquests països a considerar el règim franquista com un possible aliat davant l’expansionisme soviètic. Així, es van produir diversos canvis diplomàtics clau:

• 1950: L’ONU anul·la l’aïllament diplomàtic del règim espanyol.
• 1953: Els Estats Units signen el Pacte de Madrid. Aquests acords, de caràcter militar i econòmic, implicaven la cessió de bases militars als Estats Units a canvi de suport econòmic i militar, vinculant Espanya al bloc occidental.
• 1953: Se signa un nou Concordat amb el Vaticà, confirmant el suport de l’Església al règim i ampliant els seus privilegis (monopoli quasi total de l’ensenyament, definició d’Espanya com a Estat catòlic, etc.).
• 1955: Espanya ingressa a l’ONU. La majoria dels països tornen a enviar els seus ambaixadors.

La Política d'Autarquia: Objectius i Fracàs

La recerca de l’autosuficiència (autarquia) es devia fonamentalment a motivacions polítiques: assegurar la total independència d’Espanya respecte a les potències estrangeres.

Aquesta política va suposar una reducció fins al mínim de les importacions de productes estrangers, els quals havien de ser substituïts per producció nacional. Aquesta doctrina era absurda des del punt de vista econòmic i va tenir uns costos econòmics altíssims, ja que hi havia molts productes bàsics que era impossible obtenir a Espanya.

A més, l’Estat va practicar un intervencionisme molt marcat, especialment en el sector industrial.

El Creixement Econòmic i la Liberalització (Anys 50)

El fracàs de la política econòmica autàrquica i intervencionista practicada fins al 1951, juntament amb el final de l’aïllament, va provocar al començament dels anys cinquanta l’inici d’una liberalització econòmica que va permetre una modesta recuperació del nivell de vida i de l’índex de producció.

Canvis Econòmics Clau:

• Es liberalitza el comerç i se suprimeix el racionament.
• Creixen les importacions i es recupera la renda per habitant.
• Entre 1950 i 1957, la renda nacional va créixer més d’un 50%.

El sector industrial va ser el que va conèixer un creixement més important a causa de l’augment de la inversió privada, resultat de les expectatives creades per la normalització de les relacions internacionals.

De tota manera, malgrat aquest creixement, l’economia espanyola encara patia importants desequilibris:

• Elevada inflació.
• Dèficit en la balança de pagaments.
• Manca de divises.

La Crisi i el Final de la Dictadura Franquista (1969-1975)

Entre 1969 i 1975 va tenir lloc la crisi final de la Dictadura franquista. El deteriorament del sistema va ser causat per diversos factors:

• La recessió econòmica de 1973.
• El creixement de la contestació popular.
• Les dissensions internes dins el règim entre partidaris de l’obertura política (els “evolucionistes”) i els immobilistes (el “Búnker”).

Nous sectors socials —producte en part del desenvolupament del decenni anterior— es van allunyar de manera clara del règim, el qual, a més, es va veure aïllat a Europa. El 1974, amb la Revolució dels Clavells, va caure a Portugal la darrera dictadura que hi restava.