El Franquisme: De la Tecnocràcia a la Descomposició
La fase tecnocràtica (1959-1969)
Inclusió al govern dels tecnòcrates (persones de formació econòmica rigorosa). Des del punt de vista social, s’experimentà una modernització accelerada de l’economia i la societat espanyola. Aquesta no va anar acompanyada de canvis significatius en el sistema polític franquista, tot i la promulgació de:
- La Ley de Prensa, la qual permetia la llibertat d’expressió.
- La Ley de Libertad Religiosa, la qual tolerava el culte privat i públic d’altres religions.
La Ley Orgánica del Estado, aprovada en un referèndum sense garanties el 1966, tractava d’una organització franquista amb la qual es volia assegurar la pervivència del règim després de la mort de Franco. Tres anys després, el 1969, Franco va designar com a successor seu el príncep Joan Carles.
La fase de descomposició del règim (1969-1975)
Els primers símptomes de descomposició de la dictadura franquista apareixen a partir de 1969. Un factor clau va ser el clar deteriorament físic de Franco, que cada vegada delegava més poder a Carrero Blanco. La crisi de la dictadura també es va agreujar els darrers anys a causa de les accions terroristes d’ETA i del FRAP (extrema esquerra, associació secreta).
Es van produir tensions contínues entre dos sectors del règim:
- Els immobilistes: partidaris de mantenir els senyals d’identitat presents des de la victòria de 1936.
- Els aperturistes: a favor d’un desenvolupament polític que portés a una democràcia limitada.
Això provocà una paràlisi política entre 1969 i 1973, període en què s’aprovà la Ley General de Educación (1970). La crisi política es va agreujar el 1973 amb l’assassinat en un atemptat d’ETA, a Madrid, de l’almirall Carrero Blanco, cap de govern.
De 1974 a 1975, la dictadura va ser constituïda per Arias Navarro, en una etapa marcada per la impotència i l’enduriment de la repressió. Exemples d'això són:
- L'execució de Salvador Puig Antich (1974).
- La constatació de l’existència d’una associació clandestina de militars demòcrates, la Unión Militar Democrática (UMD).
- L'any 1975 es van executar cinc sentències de mort contra militants del FRAP i d’ETA.
La repressió franquista
Repressió política, social i cultural
La repressió contra els moviments democràtics i d’esquerres es va articular mitjançant dues lleis fonamentals: la Ley de Responsabilidades Políticas i la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo. Amb aquestes, els presumptes delictes quedaven sotmesos a la jurisdicció militar.
El 1963, el règim va afusellar el dirigent comunista Julián Grimau per presumptes delictes comesos durant la guerra. També la dictadura franquista creà el Tribunal d’Ordre Públic (TOP); un dels judicis més famosos d’aquest tribunal va ser el Procés 1001 contra els dirigents de les llavors il·legals Comissions Obreres.
La repressió cultural per imposar els valors dels vencedors es practicà per mitjà dels llibres de text: s’enaltia Franco, es tergiversava la història i es propagaven només els valors conservadors. Pel que fa a la condició femenina, es van derogar els avenços en la legislació matrimonial de l’època republicana.