Franquisme i Transició Democràtica a Espanya (1939-1977)
El Franquisme: Dictadura i Evolució (1939-1975)
Després de guanyar la Guerra Civil, Franco va establir un règim totalitari que es va dividir en diverses fases polítiques i econòmiques.
Fase Totalitària i Autàrquica (1939-1959)
Aquesta etapa es va caracteritzar per l'aïllament internacional i l'autosuficiència econòmica:
- Política Exterior: Durant la Segona Guerra Mundial, Espanya va mantenir una posició inicialment neutral, després no-bel·ligerant i, finalment, de nou neutral.
- Aïllament Internacional: Espanya va ser aïllada internacionalment fins a la signatura del Pacte de Madrid (1953) amb els EUA. Aquest pacte, motivat per la Guerra Freda i l'oposició nord-americana al comunisme, va permetre a Espanya ingressar en organitzacions mundials (com l'ONU i la UNESCO).
- Economia Autàrquica: El règim es basava en l'autosuficiència econòmica i l'intervencionisme estatal. Es van crear organismes clau com l'Instituto Nacional de Colonización (INC, 1939) i l'Instituto Nacional de la Industria (INI, 1941).
- Conseqüències: Es va produir una desindustrialització de Catalunya i el País Basc, la població va patir misèria i l'economia es va estancar. Tot i rebre crèdits dels EUA als anys 50, el creixement econòmic no va ser equilibrat (inflació i balança comercial negativa).
Fase Tecnocràtica i Expansió Econòmica (1959-1973)
L'entrada dels tecnòcrates al govern va tenir l'objectiu de modernitzar el país i posar fi a l'autarquia:
- Modernització Econòmica: Es van implementar els Plans d'Estabilització (1959), que buscaven l'estabilització econòmica i la liberalització interior i exterior, afavorint la liberalització comercial i financera.
- Desenvolupament: Es van dur a terme els “Planes de Desarrollo” per modernitzar els sectors agrari i industrial.
- El Miracle Econòmic: L'arribada massiva de turisme i els moviments migratoris van formar part del «miracle espanyol» que va millorar l'economia del país.
- Legislació: Es van legislar la Ley Orgánica del Estado (1966) i la Ley de Premsa (1966).
Fase de Crisi i Descomposició del Règim (1969-1975)
Aquesta etapa va estar marcada per la crisi interna i externa, que va culminar amb la mort del dictador:
- Crisi Política: L'escàndol de Matesa (1969) va comportar l'entrada de Carrero Blanco al govern, endurint la repressió.
- Crisi Econòmica: La Crisi del Petroli (1973) va aturar el creixement econòmic, debilitant el país amb el descens del turisme, la inflació i l'augment de l'atur.
- Deteriorament i Oposició: El deteriorament físic de Franco va causar la designació de Joan Carles I com a futur rei. L'oposició creixia, amb el distanciament de l'Església i les tensions internes del règim.
- Accions Terroristes i Mobilitzacions: Es van produir accions terroristes (l'assassinat de Carrero Blanco per ETA, substituït per Carlos Arias Navarro) i mobilitzacions (onades de protestes a Europa i la Marxa Verda).
El 20 de novembre de 1975, va morir Franco, donant inici a la Transició.
La Transició Democràtica (1975-1977)
El Context Polític Post-Franco
La mort de Franco va deixar les forces polítiques dividides en tres grans grups:
- Immobilistes: Defensaven la continuïtat del franquisme.
- Reformistes: Apostaven per una reforma lenta i limitada cap a la democratització.
- Oposició Antifranquista: Optava per una ruptura amb la dictadura i la construcció d’un nou sistema polític liderat per les forces democràtiques.
L'Organització de l'Oposició
Les organitzacions d’esquerra es van organitzar en plataformes el 1976:
- La Junta Democràtica (liderada pel PCE).
- La Plataforma de Coordinació Democràtica (liderada pel PSOE).
Aquestes es van unir formant la Platajunta, que proposava la ruptura democràtica amb un govern provisional i unes eleccions generals per establir les bases del nou sistema polític. Es van promoure mobilitzacions populars per reclamar llibertats democràtiques, amnistia i estatuts d’autonomia, a les quals el govern va reaccionar amb una forta repressió.
El Govern de Carlos Arias Navarro (1975-1976)
El primer govern de la monarquia de Joan Carles I de Borbó, amb Arias Navarro al capdavant, es va caracteritzar pel continuïsme franquista. Es va limitar a formular lleis restrictives sobre el dret de reunió i associació que no preveien l’existència de partits polítics. Tot i això, s’hi van incorporar figures reformistes com Fraga i Areilza.
Els Fets de Vitòria i la Dimissió d'Arias Navarro
El 3 de març de 1976, durant una jornada de vaga a Vitòria, la policia armada va llançar gasos lacrimògens per desallotjar els treballadors reunits en assemblea a l’Església de Sant Francesc i va disparar contra els que en sortien. Aquests fets van forçar la dimissió d’Arias Navarro el 30 de juny de 1976, que va ser substituït per Adolfo Suárez.
El Govern d'Adolfo Suárez i la Llei de Reforma Política
Adolfo Suárez va impulsar un procés de democratització des de dins de la legalitat franquista:
- Va legalitzar els drets de reunió, manifestació i associació.
- Va decretar l'amnistia dels presos polítics.
- Va atendre les reivindicacions de les nacionalitats històriques.
- Va promoure la Llei de Reforma Política (LRP) el 1976.
La Llei de Reforma Política (1976)
La LRP havia de ser aprovada per les Corts Franquistes, ja que proposava el seu desmantellament i l’establiment d’un procés que havia de dur a la democratització del sistema a partir del respecte a la legalitat franquista. Els objectius principals eren:
- Construir la democràcia mitjançant la legalització dels partits polítics (incloent-hi finalment el PCE, que va moderar les seves posicions i va acceptar la reforma i la monarquia).
- Dissolució del Tribunal d’Ordre Públic.
- Liquidació del Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical.
- Renúncia de Joan de Borbó als drets dinàstics a favor del seu fill Joan Carles I.
Intents de Desestabilització
Durant aquest període, hi va haver intents de grups extremistes de desestabilitzar el nou règim:
- Extrema Esquerra: GRAPO i ETA van segrestar i assassinar policies i membres de les institucions de l’Estat.
- Extrema Dreta: Es va produir l'assassinat d’un grup d’advocats laboralistes que col·laboraven amb CCOO (els Assassinats d’Atocha).