Les funcions del llenguatge: comunicació, semiòtica i fonètica

Les funcions del llenguatge

El llenguatge verbal té la funció de comunicar. Tanmateix, parlem de funcions del llenguatge per a referir-nos a les diverses finalitats amb què l'usa l'emissor. Cada funció remet a un element distint del procés comunicatiu i manifesta unes característiques lingüístiques particulars.

Elements de la comunicació

Els elements bàsics en tot procés de comunicació són els següents:

• Emissor: és qui emet o dona informació.
• Receptor: és qui rep la informació.
• Missatge: és la informació que es dona o es rep.
• Referent: és allò a què fa referència el missatge.
• Codi: és la llengua o el sistema de signes en què es troba expressat el missatge.
• Canal: és el medi pel qual es transmet la informació.

Tipus de funcions del llenguatge

Podem distingir les funcions del llenguatge següents:

• Funció referencial: quan el missatge es limita a transmetre informació sobre un referent, de manera objectiva. Exemples: "Aquest arbre és una alzina". "La Terra gira al voltant del Sol".
• Funció emotiva: si el missatge expressa el que sent l’emissor. Per tant, es dona informació i alhora s’expressa un estat d’ànim de l’emissor. Exemples: "Em fa mal el cap". "Avui estic bé...".
• Funció conativa: es pretén que el receptor faci unes determinades coses. Per tant, l’element més important de la comunicació seria el receptor. Exemples: "Beu!". "Calla i seu!".
• Funció fàtica: tant l’emissor com el receptor poden obrir i tancar la comunicació o comprovar si el canal funciona. Exemples: "Escolti?". "Adéu!". "Sí, sí, t’entenc...".
• Funció metalingüística: predomina aquesta funció quan fem servir el llenguatge per parlar sobre el mateix llenguatge. Exemples: "La paraula 'finestra' té tres síl·labes". "Com s’escriu la paraula 'cavall'?".
• Funció poètica: quan es vol donar més importància a la forma del missatge. És pròpia de la poesia, dels acudits i dels jocs de paraules.

El signe lingüístic

El signe lingüístic o paraula és un conjunt de sons o grafies (significant) que porten associat un contingut mental (significat), que comparteixen en els seus trets generals els parlants d'una llengua.

Components del signe lingüístic

Tot signe lingüístic està format per:

• Significant: forma escrita o parlada d’una paraula, és a dir, un conjunt de grafies o sons.
• Significat: definició o imatge mental de la paraula, és a dir, un concepte compartit pels parlants d’una llengua.

La relació entre el significat i el significant és arbitrària: entre la forma i la idea no hi ha cap semblança.

Tipus de signes

• Icones: el signe imita la realitat referida, per exemple, un dibuix realista.
• Índex o indici: l'índex té una relació directa i real amb allò que indica (per exemple, el fum és índex de foc).
• Símbols: no hi ha una relació evident entre el signe i el significat.

Semiòtica: anàlisi d'imatges

Per a la semiòtica, les imatges es poden estudiar com a elements de comunicació. Per tant, com a signes, estan constituïts de significant (o forma) i significat (o contingut). Per fer-ne la interpretació hem de diferenciar dos nivells: la denotació i la connotació.

Nivells d'interpretació

1. Denotació

Consisteix a fer una descripció objectiva dels elements que percebem, d’allò que hi reconeixem i que hi veiem representat, ja siguin formes i colors o persones i objectes. També inclou una descripció de les tècniques i els materials utilitzats per l’artista. Sobretot, es fa una anàlisi morfològica dels elements visuals (forma, color, textura, ombres...) i una anàlisi dels elements compositius (ordenació, equilibri, harmonia, representació de l’espai).

2. Connotació

Consisteix a buscar un significat o contingut subjectiu d’acord amb els nostres coneixements i els codis utilitzats pel creador. El contingut no és tant allò que representa una obra, sinó la manera com ho presenta. La lectura connotativa demana més atenció i més temps, ja que hem d’anar més enllà de l’aparença de les coses per buscar associacions amb altres experiències personals. Podem reconèixer-hi símbols determinats i relacionar la imatge amb les idees de l’autor i de la seva època.

La ironia

La ironia consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari per crear un efecte de retret o burla.

Fonètica i ortografia catalana

Els grups [ks] i [gz]

Els sons compostos [ks] i [gz], formats amb un so oclusiu i un so fricatiu, s’escriuen amb les grafies següents:

• So [ks]: es representa amb les grafies x, cc i xc.
  • x: sintaxi, lèxic, axioma...
  • cc: accés, acció...
  • xc: excitar, excessiu...
• So [gz]: s’escriu amb x. Exemples: èxit, examen, exagerar...

Consonants africades i fricatives

Consonant africada

És una consonant que s'articula com una oclusiva més una fricativa al mateix punt d'articulació. Les més comunes en català són [tʃ], [dʒ], [ts] i [dz].

Consonant fricativa

És una consonant que s'articula produint una fricció o turbulència en el pas de l'aire per la boca, provocada per l'apropament màxim dels òrgans articuladors sense que s'arribin a tancar del tot. En català, són fricatius els sons [f], [s], [ʃ], [z], [ʒ] i també [v] en els parlars que conserven aquest so.

L'emmudiment de consonants

En alguns contextos fònics, determinades consonants s’elideixen, és a dir, no es pronuncien, de manera que algunes lletres que s’escriuen resten mudes.

• Les consonants oclusives s’emmudeixen (excepte en valencià i balear) en posició final de mot quan van precedides de les consonants nasals [m] o [n] i sovint de [l].
• En una elocució acurada, s’ha de pronunciar la -t o la -d darrere de -r o -s a final de mot i davant d'un mot començat per vocal. Exemples: "acord important", "impost indirecte".
• En canvi, davant de consonant i davant la marca de plural, la -t o la -d generalment s’elideixen. Exemples: "cur(t) de mida", "pantalons cur(t)s", "impos(t) directe".