Gèneres de la poesia trobadoresca: Alba, Cançó, Sirventès i més
Gèneres principals de la poesia trobadoresca
Pel que fa a la temàtica, es poden destacar els següents gèneres:
L'Alba
Descriu l'enuig dels enamorats que, després d'haver passat la nit junts, han de separar-se a la sortida del sol.
De vegades la poesia es posa en boca del sentinella o guaita, que ha estat vetllant per tal que la parella no fos sorpresa.
Cançó
És el gènere més característic i més freqüent en la poesia dels trobadors.
Gènere propi d'expressió amorosa on el poeta lloa la dama.
Exigeix una dignitat de llenguatge i una melodia original.
Extensió de 5 a 7 cobles, a les quals segueix la tornada on hi sol figurar el senyal o pseudònim de la persona a qui va adreçada la poesia.
Dansa
Cançons per a cor i solista aptes per a ser ballades.
Es caracteritza per la presència d'un refrany que és cantat pel cor i es troba separat de les cobles que canta el solista.
Escondit
Defensa que fa el poeta quan ha estat acusat o calumniat davant la dama.
Pastorel·la
Narra el fet de trobar-se un cavaller o el mateix trobador amb una pastora en ple camp, i el diàleg amorós entre tots dos.
Plany
És el lament fúnebre per la mort d'una persona, un gran senyor que protegia el trobador.
Pot ser, també, una discussió poètica entre dos trobadors: o bé escriuran dues composicions separades, o bé un escriu els versos parells i l'altre els senars.
Sirventès
Vehicle de la ira, de l'odi, de la reprensió moralitzadora, de l'atac personal i de l'exposició d'idees polítiques.
Un sirventès pot aconsellar liberalitat als poderosos, sol·licitar la incorporació a una acció de guerra, criticar la conducta d'un sobirà, criticar un trobador que fa versos dolents o un joglar que desafina.
El sirventès sol manllevar l'esquema mètric i la música a una cançó amorosa, sobretot si és coneguda, amb la finalitat d'assolir més difusió.
4 versos de 10 síl·labes; A,B,A,B, consonant.
Tençó (Debat poètic)
Discussió entre dos trobadors per tal de veure qui versificava més bé.
La Balada
Igual que la dansa però els versos que canta el cor s'intercalen entre els del solista.
Cançó de Croada
Sirventès a favor de les croades.
Somni
Relació de les coses somiades.
És una poesia per a ser escoltada, no llegida.
Es tracta d'una poesia de gran perfecció formal, amb unes regles estrictes recollides en els tractats poètics (s. XIII) que els trobadors havien de respectar.
La poesia provençal es basa en el nombre de síl·labes i en la rima. Ambdues condicions són exactes: ni el còmput de síl·labes admet la més petita infracció, ni la rima admet altra consonància que la identitat absoluta de vocals i consonants a partir de l'última síl·laba tònica del vers.
No admet l'assonància anomenada (sonança sorda).
Rima masculina: versos acabats en paraula aguda.
Rima femenina: versos acabats en paraula plana o esdrúixola.
El còmput de síl·labes és fins a l'última síl·laba tònica del vers.
L'art de versificar (trobar) tenia tres modalitats:
a) Trobar lèu: d'expressió senzilla, directa, emotiva. Els principals representants són Bernat de Ventadorn i Jaufré Rudel.
b) Trobar clus: tancat, d'expressió difícil i sovint moralitzador. Busca la dificultat en el concepte. Principal representant Marcabrú.
c) Trobar ric: expressió rebuscada, llenguatge difícil. Representants: Raimbaut d'Aurenga i Arnaut Daniel (creador de la sextina).
Els versos es combinen en estrofes anomenades cobles. En una poesia hi poden entrar diverses cobles i totes han de constar del mateix nombre de versos disposats en la mateixa combinació de rimes.
La darrera estrofa d'una poesia rep el nom de tornada i és més breu que les cobles anteriors.
Les tornades poden ser 1, 2, 3, 4 i s'hi troba una mena de comiat o resum de tota la poesia, la dedicatòria a una dama o un senyor o la tramesa a un altre trobador o personatge perquè jutgi el mèrit de la composició.
Cobles unisonants: cadascuna de les estrofes ofereix les mateixes rimes.
Cobles singulars: les rimes canvien a cada estrofa però no de llur lloc.
Cobles dobles: les rimes són idèntiques en cada dues estrofes.