Geografia física: Relleu i costes de la península Ibèrica
Relleus muntanyosos de la península Ibèrica
Els Pirineus
Els Pirineus formen una alineació contínua de muntanyes d'uns 440 km de longitud que s'estén des del golf de Biscaia fins al cap de Creus. Dibuixen el límit de la península Ibèrica amb la resta d'Europa i presenten una amplària de més de 100 km. La formen dues grans unitats:
- El Pirineu axial o central: És on es troben les altituds més notables, com l'Aneto (3.404 m), el massís de la Maladeta, el Mont Perdut (3.355 m) i la Pica d'Estats (3.142 m). Presenta un clima d'alta muntanya, les últimes glaceres i les comunicacions hi són difícils.
- El Prepirineu: De menys altitud i formes més suaus, també està format per dues alineacions muntanyoses paral·leles (les serres interiors i les exteriors), entre les quals trobem la depressió mitjana pirinenca.
Les Serralades Litorals Catalanes
Estan separades dels Pirineus per una sèrie de falles i de terrenys volcànics. Una falla és una fractura, generalment plana, que es produeix pels esforços tectònics. Aquestes serralades configuren dues rengleres paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal anomenada Depressió Prelitoral:
- La Serralada Prelitoral (Montseny), amb altituds considerables com el Turó de l'Home (1.706 m).
- La Serralada Litoral, d'escassa altitud.
Aquestes alineacions influeixen en la continentalitat del clima de les terres de la Catalunya interior.
Les Serralades Bètiques
Les formen la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, separades per una sèrie de depressions o foies, com les de Baza, Guadix, Granada i Antequera.
Les costes de la península Ibèrica
La costa cantàbrica
Hi predominen les formes altes i rectilínies. Les planes i platges són escasses i hi ha penya-segats on les muntanyes arriben a la costa. Les ries del Cantàbric són, en general, curtes i estretes.
La costa gallega
S'estén des de la punta de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal, els punts més septentrionals de la península, fins a la frontera amb Portugal. El tret més característic són les ries. Una ria és una vall fluvial antiga, avui inundada per aigües marítimes a causa d'un enfonsament de la costa o de la pujada del nivell del mar. Es pot distingir entre les Ries Baixes i les Ries Altes.
La costa atlàntica andalusa
Entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar s'estén el golf de Cadis. Hi trobem planes costaneres més o menys amples que formen costes baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.
El litoral mediterrani
Està constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies, que formen amplis arcs separats pels caps de Creus, la Nau, Palos i Gata.
La costa mediterrània andalusa i murciana
També anomenada costa Bètica, s'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau. És una costa retallada, determinada pels relleus muntanyosos de les serralades Bètiques.
El golf de València
Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre, s'estén, gairebé sense interrupció, una plana litoral de gairebé 400 km de longitud. S'hi alternen platges, aiguamolls, albuferes (com la de València) i tòmbols.
- Albufera: Llacuna d'aigua salabrosa o salada separada del mar per un cordó litoral.
- Tòmbol: Relleu format per una fletxa o cordó litoral que uneix una illa al continent.
El litoral català
Aquesta costa no és uniforme, sinó que ofereix relleus molt contrastats: deltes, petites planes, costes acinglerades i costes abruptes. El delta de l'Ebre és el més gran de la península i un dels més notables de la mar Mediterrània. És un hàbitat aquàtic amb un paisatge natural d'una enorme diversitat d'ambients.