Geografia de la Població Espanyola: Migracions i Desenvolupament Urbà

Distribució de la Població Espanyola

El 58% de la població espanyola es concentra en quatre comunitats autònomes: Andalusia, Catalunya, Comunitat de Madrid i Comunitat Valenciana. La densitat de població mitjana és de 92 hab/km², sent major al centre de la península i a la costa llevantina. Madrid és la més densa, seguida de Barcelona. La província amb menys densitat és Sòria.

• El 40% de la població viu a municipis de més de 100.000 habitants.
• El 13% viu a municipis de menys de 5.000 habitants.
• A Madrid hi viu el doble de gent que a Barcelona.
• Municipis com Vigo o Gijón tenen més de 250.000 habitants.

Migracions de la Població Espanyola

Emigració:

Sortida de la població del seu lloc d'origen.

Immigració:

Arribada de la població a un lloc de destinació.

Saldo migratori:

Balanç entre immigració i emigració.

Creixement real de la població:

Creixement natural o vegetatiu – Saldo migratori.

Migracions interiors:

Moviment de població dins de les fronteres de l'estat.

Migracions exteriors:

Moviment de població fora de les fronteres de l'estat.

Migracions Internes a Espanya

Les migracions tradicionals

Les àrees de procedència eren Galícia, les dues Castelles i Andalusia. Anaven del camp a la ciutat (èxode rural) i de municipis petits cap a grans. Al voltant de 10 milions de persones van emigrar.

Les migracions recents: quatre etapes

• 1941-1960: Anys d’autarquia, les migracions són generals, majoritàriament a Barcelona, Madrid i Biscaia.
• 1961-1970: Moment més important, amb àrees industrials, capitals de província, pols de desenvolupament i àrees turístiques. S’uneixen València, Alacant, Balears, Saragossa... Al pol contrari, Múrcia, les Castelles, Galícia... amb saldos migratoris negatius.
• 1971-1980: Disminueix poc, continuen sent les mateixes les ciutats receptores.
• 1981-actualitat: Procés gairebé acabat, envelliment d’àrees emigratòries tradicionals, disminució de l’ocupació en espais urbans, fins i tot un procés invers del fenomen, pel retorn d’emigrants jubilats o reconversió d’indústries tradicionals.

Migracions Externes d'Espanya

Les emigracions tradicionals

Va ser ultramarina, cap a Amèrica Llatina, sobretot Argentina, Brasil, Cuba, Veneçuela, Mèxic. Amb origen a Galícia, Canàries... Després, altres destins com Algèria o França.

L'emigració moderna

Canvi complet el 1960, amb destí a Europa Occidental per a homes poc qualificats laboralment. La crisi energètica va fer baixar el nombre de contractacions de treballadors i va fer tornar alguns emigrants. Alguns s’establiren a Alemanya, Suïssa, França, Holanda i Regne Unit, procedents d'Andalusia, Galícia, les Castelles.

L'emigració actual

Passem a rebre immigració. La immigració espanyola és moderada: algunes persones fan tasques qualificades o estan jubilades, i altres poc qualificades surten al Marroc, Portugal o Llatinoamèrica. També hi ha molts immigrants no registrats (il·legals).

L'Estructura Urbana a Espanya

El Casc Antic Urbà

A l'època preindustrial

Ciutats emmurallades, defensives, amb plànol irregular, trama tancada, i edificacions amb cases unifamiliars de baixa altura. L’ús del sòl era per a habitatges, tallers, botigues... Hi vivien tots junts, excepte l’elit als edificis destacats.

Diferents tipus de ciutats:

• Romana: Plànols regulars, dues vies principals nord-sud (cardo) i est-oest (decumanus). Ex: Saragossa, Lleó, Mèrida, Tarragona.
• Musulmana: Nucli emmurallat amb mesquita, plànol irregular, carrers estrets, sense sortida. Ex: Còrdova, Sevilla, Toledo.
• Renaixentista: Plànol regular, ajuntaments, palaus...
• Barroca i il·lustrada: Embelliment de la ciutat, carrers amples i rectes, grans places i jardins, edificis importants, millor higiene.

A l'època industrial

Canvis en l'eixample de carrers, grans vies, polítiques de renovació. Als anys 60, substitució d'edificis antics per altres més valuosos.

Actualment

Polítiques per conservar el casc antic.

L'Eixample Urbà

A causa de l'èxode rural cap a les ciutats, sorgeixen diferents tipus de barris:

L'eixample burgès

Plànol regular, higiene. Es crea per satisfer els interessos de la burgesia pel creixement. S'enderroquen les muralles, posant bulevards. Plànol en quadrícula, carrers més amples que al casc antic. Primers eixamples a Barcelona i Madrid. Als anys 60, sorgeixen els blocs de pisos.

Barris obrers i industrials d'extraradi

Els treballadors no poden instal·lar-se al casc antic ni a l'eixample, ja que és molt car. Per això, sorgeixen barris marginals al voltant de l'eixample, amb plànol divers, trama tancada i densa. Els més pròxims augmentaren el seu valor.

La perifèria actual

Creixement de la ciutat als anys 60. Distingim:

• Barris marginals, sense serveis bàsics.
• Barris de promoció oficial, amb ajuda estatal, de trama oberta en blocs i baixa qualitat.
• Polígons de promoció privada, trama oberta, edificis geomètrics o ciutats dormitori.
• Àrees unifamiliars: trama oberta, edificació individual, classes mitjanes o altes.